Intervenció d’ANNA MIÑARRO a la Conferència Nacional Antirepressiva.

Bon dia. Gràcies per convidar-me a aquest taula, gràcies a la Rosa i a la Núria, gràcies a la xarxa de familiars i a l’organització.

Avui som aquí per a trencar el fenomen de la renegació social, i perquè és indispensable parlar de tot allò silenciat, que el poder, i massa vegades també la comunitat, intenta tapar mirant cap a una altra banda.

Esperit de lluita

Caminant amb elles, amb els familiars, prop d’aquestes mares, i pares, hem conegut la seva capacitat de transformar el dolor en esperit de lluita, la vulnerabilitat en fortalesa, la ferida personal i privada en acció social compartida. Em demano sempre i en cada cas, com han sabut, com han pogut preservar la seva salut, i la seva salut mental, quan han estat afectades per una situació traumàtica greu.

És evident que la víctima principal és la persona represaliada, reprimida, maltractada, torturada, assassinada, però els familiars i l’entorn proper en són (en sou) part involucrada en dos sentits, com a suport o no a la persona afectada i com a víctimes també d’aquesta repressió que el poder exerceix també contra els familiars, sigui per la difamació i assetjament del que són objecte o amb pressions directes quan no amb amenaces.

Vivim en un estat hereu del franquisme i que en conserva tots els elements repressius intactes. També en la ciutadania segueix present aquesta continuïtat franquista. I com que les conseqüències de la catàstrofe social viscuda en aquest país, no han estat mai elaborades, s’han instal·lat en forma d’un gran impacte en els ciutadans, han tingut efectes en el psiquisme i en allò social, i han quedat ancorats en el passat, ho estan en el present i ho estaran en el futur.

Vull dir doncs, que els efectes en el territori d’allò psicosocial s’han transmès i els podem veure en diferents nivells. Evidentment el més saludable és la transmissió de vida que han fet les famílies que avui sou presents, i tantes d’altres. Tot i que hem pogut escoltar famílies que han mirat cap a una altre banda i/o s’han identificat amb l’agressor, i en aquest cas s’ha produït un altre tipus de transmissió.

Violència

Per tant, la repressió i la tortura viscuda durant tot el franquisme, el tardofranquisme i la transició de fireta, ha estat de violència, com ho és l’actual, i com ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura, i la no existència de VERITAT, DE JUSTICIA I DE REPARACIÓ.

Acumulem, doncs, una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Això ens du a concloure que el poder autoritari (el que té el “monopoli de la violència”, segons el ministre de l‘Interior Grande Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l‘alteritat, de la diferència. Provoca desemparament, que és la por més radical que pot patir l’esser humà. I contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Afortunadament fa ja molts anys que vivim en una situació de revolta transversal, generalitzada, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el despertar d’individus en un moviment de protesta i de desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu, com ho han fet els vostres fills i filles.

Així podem considerar que els atacs violents al dret de protesta estan consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tota la comunitat.

Societat en conflicte

Perquè podem afirmar, encara que hi hagi qui ho dubti, que estem en una societat en conflicte permanent, i sabem les raons conscients dels qui s’enfronten, però també ens caldria saber i conèixer les motivacions inconscients de les decisions i de les estructures psíquiques dels polítics i dels que mouen els fils del poder.

I això quan un grup gran (com l’Estat Espanyol) ha experimentat una guerra i ha generat una comunitat malalta d’odi, que no pot suportar les diferències, ella mateixa es constitueix en factor central del desenvolupament d’una ideologia que sosté programes sàdics en nom d’una idea exagerada del dret. La ideologia del dret fa referència al sentiment compartit, de recuperar el que en la realitat i en la fantasia consideren que no tenen i van perdre, i així deriven en la perpetuació d’un duel patològic col·lectiu, negant la pèrdua i perpetuant el ressentiment. (VOX, CS, PP). I arribant a l’assassinat (com en Guillem Agulló, en Gustau Muñoz, en Cipriano Martos, l’Oriol Solé Sugranyes, en Jordi Martínez de Foix, i molts d’altres, en el que podem anomenar, també, transició sagnant). Avui podem constatar que aquestes ideologies reflecteixen l’existència d’un duel permanent no resolt de l’Estat Espanyol, amb la necessària violència adreçada als grups petits i la revictimització que això implica contra tota la comunitat.

També podem constatar com les conseqüències dels duels patològics no resolts poden portar a molts ciutadans a postures de submissió permanents o a la identificació amb l’agressor, perpetuant la destructivitat i separant-se del desig de vida.

Tortura

Avui, acompanyada com estic de ciutadanes i familiars que han patit en primera persona el maltractament, la repressió i la tortura em cal fer especial referència a aquells elements no tangibles que heu patit totes. Aquells que no s’anomenen perquè els professionals de la salut i la salut mental estem mirant cap a una altra banda, o perquè ens fa por escoltar tant de dolor.

Cal dir que existeixen moltes definicions, per un sol concepte (repressió/tortura) i que les heu patit totes, el maltractament, la repressió a diferents nivells, i la tortura, ja sigui la tova, ja sigui neta o aquella que podríem anomenar “sense contacte” que és just a la que heu estat sotmeses vosaltres i que és sempre única per a cada subjecte.

Ara tenim prou jurisprudència per a considerar que el terror i les amenaces greus poden, en sí mateixes, considerar-se tortura (fem un recordatori al cas dels detinguts en l’Operació Judes i els comentaris rebuts durant el viatge a Madrid: “Ya sabes lo que hacían en Inchaurrondo” (sic), “Ahora vamos a parar y ….”). Mètodes com l’aïllament, la privació sensorial i les condicions infrahumanes de la detenció, la manipulació de l’entorn (llum, calor, temps), el dolor, les vexacions, l’estar despullats, les amenaces i les pors, són universals i centrals en els mètodes de tortura, especialment en detencions a curt termini.

La primera dificultat amb la que us heu hagut d’enfrontar les famílies és entendre el que estava passant.

La segona dificultat és el sentiment de culpa per no poder ajudar/socórrer/protegir al vostre familiar.

La tercera és la pressió que l’estat repressor passarà a exercir sobre vosaltres per mirar de trencar-vos i d’allunyar-vos emocionalment del vostre familiar.

La quarta dificultat ha estat per uns l’abatiment per no poder suportar tan de dolor mentre que per altres ha estat la gestió de la ràbia que els hi ha provocat.

I quan els vostres fills, filles, companys, companyes, pares, mares, germans, germanes han estat torturats, és molt difícil acceptar-ho i, la sensació d’incredulitat és el primer que ve al cap, perquè no es pot creure.

La tortura es basa en l’aterriment provocat en l’objecte (ja que el torturador mai reconeixerà a la víctima com a subjecte).

L’objectiu d’aterrir es projecta sobre la víctima, però també sobre el seu entorn.

Perquè l’objectiu de tota repressió és
– Aïllar
– Castigar
– Exemplaritzar

I la condició perquè hi pugui haver repressió és
– La impunitat pels repressors

Podem afirmar que la repressió és tan vella com el poder, i s’ha bastit en diferents formes segons el moment històric, actualment una de les formes de repressió és la que es dona als estats no democràtics, que la utilitzen per silenciar la dissidència, fins a l’assassinat. Espanya n’és un d’aquest estats no democràtics.

És cert que en els estats anomenats democràtics també es donen aquestes actituds, només cal recordar Alemanya i tots els suposats suïcidis de l’anomenada banda Baader-Meinhof, o Itàlia, o Gran Bretanya i el tracte discriminatori a Julian Assange.

Llavors per què diem que Espanya no és una democràcia? quina és la diferència? Penso que essencialment en són dos, l’amplitud i focalització en grups socials específics, i la protecció dels grups violents neonazis. O sigui, repressió que no és cap defensa de la democràcia, ni de les llibertats individuals i col·lectives, sinó l’eliminació de la dissidència i la defensa de les posicions polítiques totalitàries.

I no en queden al marge els mitjans de comunicació, tots fent d’altaveu de les condemnes públiques i difamacions dels perseguits, callant o blanquejant (per exemple la intervenció en el programa FAQS del jutge Garzón) i mentrestant els joves són maltractats impunement a la comissaria, quan no torturats (i per desgràcia nostre, en el cas dels mossos també n’és pràctica habitual).

I no ens enganyem, la repressió als carrers que exerceixen cada dia els nostres mossos, no es fa per un problema d’ordre públic ni per protegir la pau social, persegueix el mateix objectiu

– Castigar i exemplaritzar.

D’aquí, aquestes practiques tan esteses de pegar sense provocació, de seguir pegant encara que la manifestació ja estigui dissolta, de disparar intencionadament per provocar lesions als manifestants.

Acabar amb el dolor

Així, davant la repressió i la tortura, tot i haver-se donat en circumstancies diferents, totes heu imaginat que els vostres fills i filles han estat, de vegades en una situació de voler acabar aviat amb el dolor, que sovint han tingut molta por a la culpa, que d’altres vegades no sabien els motius del seu maltractament, i que han estat sotmeses a un escenari d’horror, de terror i de por; que han estat manipulats i enganyats, també vosaltres, quan el nostre propi govern us ha demanat de retirar alguna querella …….., i que, en molts casos han estat sotmesos a l’aïllament, perquè part del procés de repressió consisteix en generar sensació de solitud, de que ningú (especialment els pares i mares), no sàpiguen on és el represaliat, i que la societat, la comunitat, tampoc sàpiga, o fins i tot justifiqui el que està passant (alguna cosa hauran fet!).

Aquesta sensació, la de la distància social, profunditza en la impotència i augmenta la vulnerabilitat del represaliat i dels familiars. Tots aquests elements ofeguen, i es converteixen en una insuportable angoixa, en una insuportable humiliació, en una insuportable vergonya, tot i confiar en l’enorme batalla que feu per sostenir-ho en el temps, i mantenir l’esperança.

Em consta que molts de vosaltres heu hagut de canviar la visió del món per poder enfrontar-vos a aquesta maldat i aquest terror, aquest sí “tangible”, aquest sí real.

Ha estat també vostra la nàusea, la lluita per la identitat i també per la dignitat, per aconseguir que aquella manipulació psicològica a la que han estat sotmesos els vostres fills i filles, us permetés revertir-la a vosaltres, perquè sabíeu que es tractava d’un espai construït per l’agressor, per l’Estat, per a sotmetre, basat en el domini i en la submissió. Però, alhora, és això el que també us col·loca, en la commoció, en la gran incertesa, i us ha generat situacions d’absurd, de solitud i greus crisis emocionals.

I quan els vostres fills, les vostres filles són ja fora, el patiment, el maltractament continua, i no pot desaparèixer la desconfiança, l’esgotament, ni la sensació de malaltia, més psíquica que física. La representació mental del maltractament, de la repressió i de la tortura viscuda es converteix, sovint, en el que nosaltres anomenem TRAUMA, ja que per més profundes que siguin les empremtes físiques molt més profundes són sempre les psíquiques.

I tot i que el TRAUMA apareix permanentment en somnis, lapsus, malsons, i en patologies psicosomàtiques, la paraula que millor faria referència a aquesta ferida, és ferida en “efracció”, que, en alguns casos cicatritzarà, però sempre deixarà marques,…… és l’angoixa massiva, els símptomes paranoics, la tristesa i la depressió. Perquè l’impacte del temps passat en repressió, és impossible d’oblidar. I l’oblit no existeix, i les ferides persisteixen durant molt de temps i es transmeten a les següents generacions.

Molts proposen oblidar, callar com una forma de pacificar i reconstruir (el re-encuentro). Però resulta que aquesta proposta de silenci d’avui és la continuïtat del silenci de molts anys, que ara pren veu, pren la paraula.

Impunitat

I en el cas de tota repressió, però especialment en el cas dels assassinats i els morts sota custòdia policial o a les presons, cal utilitzar, dia darrera dia, una paraula clara: IMPUNITAT, que és una clara amenaça contra allò simbòlic. Aquesta paraula cal que prengui una càrrega particular, conjuntament a la seva contrapartida: JUSTICIA.

Molts mecanismes judicials garanteixen la desqualificació de les proves per a no condemnar els responsables als que, moltes vegades, tothom coneix.

I la no sanció del crim impedeix que la justícia i la llei compleixin la funció de reparació simbòlica, podríem dir que la necessitat de l’Estat Espanyol de silenciar els fets per a promoure la falta de càstig és el mecanisme psíquic que tracta d’evitar el contacte amb allò sinistre.

Però la impunitat com a representació social internalitzada, funciona com a un organitzador psicosocial que afavoreix la creació d’un consens que legitima conductes personals en l’escena social; conductes de caràcter omnipotent, arbitrari i que no reconeixen la existència d’un tercer social que protegeixi la inserció individual en el conjunt.

Així, doncs, la impunitat afecta a la salut i a la salut mental de tota una comunitat.

D’aquí la gran importància de que els professionals de la salut mental, acompanyem adequadament a familiars i als ciutadans maltractats, sabent, especialment, que a les nostres intervencions terapèutiques els hi calen, obligatòriament, diàlegs psicopolítics reals.

L’acompanyament psicològic

Els professionals de la salut mental hem de cercar un lloc per a desenvolupar estratègies que ens permetin acompanyar els símptomes del trauma que ha generat tanta violència, i les seves conseqüències malignes. I desenvolupar una salut preventiva en relació al conflicte que es viu a Catalunya i a l’Estat Espanyol des de fa tants anys.

I això perquè és substancial per tots aquells que fem feina en el camp de la salut mental, que treballem i investiguem sobre els efectes psicològics dels grans problemes que afecten al nostre país, en tant que hem de tenir una concepció del coneixement com a tasca transformadora de la realitat.

Els familiars heu cercat una forma d’abordar el problema de la repressió, la de recolzar-vos mútuament, sense qüestionaments, i heu pres una posició activa davant el fet traumàtic, us heu organitzat amb l’objectiu de compartir i, sobretot, d’exigir justícia. Sou vosaltres els que heu desenvolupat una forma de resposta social davant la repressió.

Sou persones que heu travessat una emergència social que us ha exigit re-ajustos difícils a les vostres vides, i heu fet una experiència fonamental d’autogestió en la qual és el mateix grup el que proposa una tasca. El que caldria és que nosaltres, com a professionals de la salut i la salut mental, fem la nostra aportació per tal de poder crear grups terapèutics.

El treball en grup permet desprendre’s de la identificació amb els mandats de culpa i del silenci, i trasllada, alhora, el centre de la responsabilitat a la família del victimari real. També serveix per a comprendre actituds familiars que poden ser el resultat del terror i de la intensa acció psicològica del mateix estat autoritari. Això afavoreix la ruptura del silenci i l’intent d’un altre tipus de reconnexió familiar.

Per establir un ordre que repari tanta destrossa, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort, i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

El Protocol d’Istanbul

Voldria també fer menció al Protocol d’Istanbul, a la necessitat de modificar-lo, d’actualitzar-lo, especialment en allò vinculat al mal moral, al patiment moral, perquè com deia abans, les diverses formes de repressió i de tortura tenen un component subjectiu claríssim. Aquest protocol aprovat el 1999 dona compte de les tortures fonamentades, especialment, en l’experiència de les dictadures militars i els governs totalitaris entre els 60 i el 80, i és per això que en la seva elaboració es van considerar, quasi exclusivament, els elements físics i es va centrar en el dolor físic. Posteriorment hi han hagut algunes revisions, però encara queda coix.

Caldria, doncs, afegir la perspectiva de gènere /LGTBI; les qüestions transculturals, tema al que no es dona cap importància, encara que es plantegi la necessitat que hi hagin intèrprets segueixen sense utilitzar-se, i també CAL MÉS DOCUMENTACIÓ EN ELS CASOS COL·LECTIUS (MALTRACTAMENT A MANIFESTANTS), ja que tot i que el Protocol d’Istanbul no considera que la tortura col·lectiva sigui una entitat definitiva, hi ha vegades en les que, malgrat haver patit tortura, els casos no poden ser individualitzats, i cal més documentació col·lectiva.

El Protocol d’Istanbul és, sens dubte, una eina poderosa i important, però és indispensable posar-lo al dia, i sobretot incloure elements de tortura psicològica i dany a la identitat, i que els signants el compleixin.

No en el nostre nom

Acabar amb la repressió i amb la tortura és una tasca difícil que requereix una actitud política valenta i d’explícit rebuig de la societat civil. Ni en el nostre nom ni amb els nostres impostos. Tal com han fet aquests pares i mares cal començar defensant la nostra pròpia essència, és a dir, la que dona sentit a la paraula “humanitat”. En aquest món, en aquest país, no pot cabre-hi cap lloc per a la repressió, ni per la tortura com a màxima expressió de la claudicació dels valors, altrament seguirem sent una societat malalta i invertebrada.

Gràcies per escoltar-me.

UNIVERSITAT de GIRONA
2 d’octubre 2021

Vídeos resum de la ponència i de les intervencions dels familiars de persones represaliades