- Cap espectador podrà presenciar aquesta obra de teatre sense estremir-se, perquè “No parlis amb estranys (fragments de memòria)”, no ens parla de persones estranyes i desconegudes , sinó de coneguts ben propers.
El que ens proposa l’Helena Tornero, autora d’aquest treball d’investigació convertit en art teatral, és un recorregut pel laberint d’un tema tan ample, tan aspre i tan inabastable com ineludible. L’autora pretén transmetre’ns a través d’aquests fragments de memòria, i ho aconsegueix de forma precisa, les conseqüències de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició, i com el trauma no només perdura en els ciutadans víctimes, i en les seves famílies, sinó també en l’imaginari social i afecta a la salut i a la salut mental de tota la societat.
L’obra insisteix en donar constància de l’infern que significa el maltractament, la repressió, la por, el silenci, la vergonya i la humiliació, i també ens transmet el comportament humà en situacions extremes i/o en situacions de precarietat.
Ens mostra diferents actituds que varen jugar els ciutadans d’aquest país, sense amargar-ne cap ni justificar-los, més enllà de les simpaties de la pròpia autora. Hi trobarem represaliats, però també delators i repressors. I ciutadans que, per por, es mostren com a covards: “Quiet! Et mataran. Et mataran.” Aquestes actituds del passat marquen el comportament futur de cada un dels personatges i de les persones del seu entorn, però l’autora s’atreveix a mostrar fins i tot la conversió ètica d’algun d’aquells repressors, massa pocs, que diuen, fins aquí hem arribat, embafats d’injustícia: “Si no escribes este nombre”, le dicen, “tendrás que escribir el tuyo en su lugar. Y él lo hace. Esta es su última lista. Escribe su nombre. Y con cada letra escrita borra su propia existencia.
Veiem en l’obra com la impunitat no és només un problema jurídic ni del passat. La impunitat té una dimensió política i cultural. És un problema de tota la societat.
No hi ha cap dubte que aquesta obra teatral contribueix al coneixement de l’esser humà i ens mostra com els ciutadans aconsegueixen sobreviure als molts paranys i a les moltes dificultats que els hi para i depara la vida. Ens mostra com els records estan ben cimentats en el fons de l’inconscient subjectiu , però també en el familiar i en el comunitari. I també ens mostra com quan les situacions viscudes tenen components traumàtics, les dificultats augmenten i es manifesten a través de malestars i símptomes diversos.
Ens mostra com la persistència de la memòria afecta les vides personals dels qui varen patir situacions traumàtiques, i la de les generacions que els segueixen.
És per això que amb aquest treball teatral, la seva autora i els actors que hi participen, la interpretació dels quals és d’una qualitat excepcional així com la seva implicació, aconsegueixen una triple missió: donar veu als sense veu, acompanyar-los en el dret a recuperar els seus drets, i, sobretot, a explicar les conseqüències del maltractament i la repressió. Tot plegat fa que l’espectador no pugui fugir en l’oblit i no tingui la temptació de pensar que l’esborrament de l’experiència és possible.
Aquesta obra contribueix amb un enorme gra de sorra a intentar que el vincle social es recuperi i aquesta torni a ser una comunitat amb salut, tot evitant que es perpetuï l’oblit. Perquè mentre la lluita entre oblit i memòria continuï, la relació amb el passat seguirà sent traumàtica.
El seu no és només un posicionament ètic i ideològic. Aquesta obra aconsegueix fer una descripció de la història social d’aquest país, dels múltiples desarrelaments i de les conseqüències que a tots nivells, va representar aquella terrible guerra.
Té també un altre virtut el seu treball, ….que els espectadors ens hi puguem reconèixer i puguem comprendre com aquest espectacle pren una posició clara en contra l’oblit i la repressió de la memòria.
Sabem que l’oblit no és possible, que les catàstrofes socials són sempre presents en la memòria col·lectiva, i això perquè les ferides i els fantasmes ens acompanyen fins que no s’aconsegueix arribar a la veritat, a la justícia i a la reparació.
És per això, que el teatre pot ser un excel·lent instrument per a deixar constància de la historia d’un país, preservar-la i comunicar-la, en una societat on la memòria és fràgil i desconeguda. Aquesta és una altra de les virtuts d’aquesta obra de l’Helena Tornero.
Imprescindible! No us la perdeu!
Anna Miñarro
Psicòloga clínica – Psicoanalista
Co-directora de la Recerca Trauma Psíquic i Transmissió.
NO PARLIS AMB ESTRANYS (FRAGMENTS DE MEMÒRIA) representada al Teatre Nacional de Catalunya, abril 2013 Text publicat dins el programa de mà de l'obra i a https://www.tnc.cat/ca/no-parlis-amb-estranys