El primer d’octubre de 2011, a la seu del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, el grup Trauma Psíquic i Transmissió Intergeneracional de la Fundació Congrés Català de Salut Mental organitzà la Jornada: L’atac contra allò humà.
Aquest grup neix a començaments de l’any 2005, coincidint amb la preparació del 3r Congrés Català de Salut Mental, que es celebrà al febrer de 2006, amb la temàtica “La construcció del subjecte”.
Ens demanàvem sobre els efectes que va tenir la violència, la guerra i postguerra en la subjectivitat dels que havien estat directament afectats, però també en la del seus descendents; i, alhora, plantejàvem la hipòtesi que aquesta violència exercida per un ésser humà sobre un altre -i que, com podem veure, encara impregna la vida social actual- podria ser, en certa mesura, part d’aquella herència.
Llavors començarem a treballar amb temes als que calia dedicar un temps d’investigació, la memòria i l’oblit (la recuperació de la memòria històrica,), el silenci, la humiliació, la por, la vergonya, els records, el subjecte en situacions límit, les situacions traumàtiques, els dols no resolts, la impunitat i els efectes en les següents generacions.
En aquell moment, la Fundació Congrés Català de Salut Mental, en el marc del Tercer Congrés, va organitzar les primeres Jornades d’Homenatge a les Dones del 36. Es van celebrar a Barcelona el mes de novembre de 2005 amb quatre eixos fonamentals:
| • | Repressió |
| • | Memòria |
| • | Silenci i Salut Mental |
| • | Oblidar i Recordar |
Aquell acte ens va fer adonar de que, ni a l’Estat Espanyol ni a Catalunya, no s’havia fet cap estudi que avalués els efectes d’aquell horror i el terror sobre la subjectivitat.
Varem establir la nostra primera hipòtesi de treball, avalada per recerques fetes a d’altres països:
Els traumes viscuts -sobretot en situacions denominades de “catàstrofe social” – no s’esgoten en la generació que va sofrir directament l’experiència, sinó que són transmesos als seus descendents, i afecten segones, terceres i quartes generacions.
Pensàvem i pensem que calia fer aquest feina des de la Salut Mental com a :
| • | Combat contra l’oblit, contra la negació i la tergiversació del passat, una lluita que mai no es pot considerar tancada. En el nostre ofici, la memòria és fonamental. |
| • | Per a posar de manifest la manca de reconeixement dels diversos autors que, tot citant les atrocitats comeses per l’home durant el segle XX, obliden les conseqüències de la Guerra del 36 i , la postguerra i la llarga dictadura a l’Estat Espanyol. |
| • | Perquè som la darrera generació que tindrem l’oportunitat d’escoltar i de conèixer personalment part dels supervivents i la voluntat ferma de sobreviure al conflicte que varen patir. |
| • | Per tot això , ens varem comprometre a treballar per desfer els silencis. |
| 1. | Perquè els professionals de la Salut Mental no ens podem mantenir al marge ni emparar-nos en una neutralitat impossible. |
| 2. | Perquè l’aportació de dades concretes ens permetria aportar al discurs social les conclusions teòriques del treball de camp, amb l’objectiu de crear coneixement psíquic i social a partir del reconeixement dels efectes que la violència produeix en els subjectes. |
Encara avui, continuem investigant, l’impacta i les conseqüències psíquiques en els subjectes afectats, i la repercussió en l’entorn què els envolta, així com la transmissió a les generacions següents.
Però, per a que aquesta recerca fos possible, ens ha calgut comptar amb la enorme generositat de molts i molts ciutadans/es que han volgut col·laborar, a ells els hem d’agrair que hagi estat possible el nostre treball .
Hem rebut també el suport, l’ajut i el reconeixement d’altres disciplines i d’altres professionals que també hem d’agrair. Entre ells, el de la Maria Barbal, de qui llegireu l’article tot seguir. Avui tenim el goig i l’oportunitat de dir-li i agrair-li-ho, personalment.
Perquè el seu reconeixement públic va ser trasbalsador per a nosaltres,… perquè , mai cap altre professional ho havia fet com ella.
Malgrat la seva humilitat i discreció, com segur que sabreu, la Maria Barbal , es un pes pesant de la literatura catalana, ha rebut onze premis, d’ells dos d’honor.
El seu treball té la gran virtut d’endinsar-se al moll de l’os de la nostra recerca, de vincular subjectivitat i Literatura de forma extraordinària. Posa els protagonistes en primera persona i fa una anàlisi, un recorregut, en totes les seves obres, de les dificultats per apropar-se afectivament; de les dificultats per a establir vincles de personatges nascuts abans, durant o immediatament després de la guerra; de la por, de la vergonya, de la humilitat, de la necessària discreció per tal de no prendre mal, com ella mateixa diu a País Íntim
Ens apropa a la culpabilitat, a la impotència per alleugerir el dolor d’una mare que pateix davant uns ulls de nena. Ens parla d’ humiliació, d’insatisfacció, de malsons, i de múltiples patiments , i de com , finalment, tot això, només es pot entendre, quan s’aconsegueix copsar que el patiment, la suposada fredor , les pors obsessives, i les dificultats, son la conseqüència de la tristor per la pèrdua, per la mort del pare, a qui els feixistes es van endur poc abans que acabés la Guerra Civil i que no va tornar mai més. Ens mostra també la tristor i les dificultats per aconseguir fer el dol que pertoca.
No diríem doncs que la seva feina és només un símbol d’una determinada memòria, ni tant sols de la memòria d’una generació, sinó que afirmaríem que és, sobretot, la narració de les conseqüències de la violència que va circular per aquest país del 36 al 39. Ens mostra com les conseqüències de la violència, es transfereixen intactes d’una generació a una altra.
I afegiríem que el seu no es només un posicionament ètic i ideològic, perquè el que aconsegueix es construir una impecable i magnifica novel·la familiar. I ho fa, amb un vocabulari ric, riquíssim, fent la descripció de la història social d’aquest país i dels múltiples desarrelaments i de les conseqüències que a tots nivells,va representar aquella terrible guerra.
Descriu trencaments i experiències límit, de la generació que va viure les situacions traumàtiques a la pell, d’aquells que s’han constituït com a subjectes en situació de catàstrofe.
Té també un altre virtut el seu treball, …. ens permet reconèixer-nos i adonar-nos que ella, com nosaltres, ha pres una posició clara en contra l’oblit i la repressió de la memòria.
Amb la seva obra pren compromís amb la història, amb la llengua, amb el país, i , sobretot, com diu l’Espriu, contribueix a, salvar-nos els mots,
i a retornar-vos el nom de cada cosa:
retorna els mots i els posa al servei d’aquest poble.
Gràcies, Maria.
Anna Miñarro /Teresa Morandi
Octubre de 2011.
Enllaços:
Barbal, M. (2012). Literatura: de la memòria particular a la reflexió general. Revista del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (núm. 234) pp.56-60.
1 thought on “Presentació de l’article de l’escriptora Maria Barbal
Literatura: de la memòria particular a la reflexió general”
Comments are closed.