Abstract
Argelès-sur-Mer concentration camp became a place of horror, terror and continued abuse of detained citizens, that brought numerous and severe symptoms, extending to the first, second, third and fourth generation. The linking of certain psychopathological problems with political repression is also to be sought outside of those who are actual victims.
Some of these symptoms could not be regarded as those of a sick person, but as problems of a previously healthy person, now socially and psychologically gone mad with significant changes: withdrawal, mistrust, loneliness, marginalization, deprivation of basic needs, i.e. anomie.
Moreover, the silence and impunity, that is the lack of whole truth and the absence of justice, are of great importance in the appearance of clinical features. Against this there is the testimony, an effective tool that reduces the symptoms. Testimony does not only have a therapeutic function but also an educational one for the entire community. It convert feelings and images into words, and the traumatic memories of those who survived lose their toxicity.
This is a transcript of the paper presented in 2ème Séminaire transfrontalier. Rivesaltes «Déplacements forcés et exils en Europe au XXe siècle, le corps et l’esprit», organized by the University of Perpignan and the Museum of Exile. Rivesaltes, September 17, 2011.
Keywords
memory, violence, mistreatment, impunity, silence, anomie.
Resum
El camp d’Argelers de la Marenda es convertí en un espai d’horror, de terror i de maltractament continuat als ciutadans reclosos, que comportà nombrosos i greus símptomes, que s’estenen a primera, a segona, a tercera i a quarta generació. La vinculació de certs problemes psicopatològics amb la repressió política, cal també cercar-la fora de les persones que en són víctimes.
Alguns d’aquests símptomes no podrien considerarse com d’una persona malalta, sinó com a problemes d’una persona prèviament sana, però ara embogida socialment i psíquicament que presenta canvis significatius: retraïment, desconfiança, soledat, marginació, privació de les necessitats bàsiques, és a dir, anomia.
D’altra banda, el silenci i la impunitat, és a dir la manca de veritat integral i l’absència de justícia, tenen molta importància en l’aparició de quadres clínics. Contra això hi ha el testimoniatge, un instrument efectiu que redueix els símptomes, perquè no només fa funció terapèutica sinó també pedagògica per al conjunt de la comunitat. Converteix les sensacions i imatges en paraules, i les memòries traumàtiques dels que van sobreviure perden toxicitat.
Aquesta és una transcripció de la ponència presentada en el 2ème Séminaire transfrontalier. Rivesaltes «Déplacements forcés et exils en Europe au XXe siècle, le corps et l’esprit», organitzat per la Universitat de Perpinyà i el Museu de l’Exili. Rivesaltes, 17 de setembre de 2011.
Paraules clau
memòria, violència, maltracte, impunitat, silenci, anomia.