Anna Miñarro per a la Intersindical
Torna a ploure a bots i barrals sobre el llot de la desigualtat que ens hi té atrapades i que vol retenir-nos-hi dins.
La història de la violència contra les dones i el no respecte als drets humans és llarga, absent i totalment silenciada i petrificada. I això perquè aquesta violència ha estat exercida pels homes (que no renuncien als seus privilegis) i sobretot perquè ha quedat en la impunitat. També la violència mortal, que acostuma a ser la culminació d’un reguitzell de violències i humiliacions que s’han anat exercint anteriorment sobre la dona assassinada, per part de l’assassí i massa vegades també pel seu entorn, sigui activament o passivament amb indiferència. Durant aquest anys portem ….. dones assassinades per els seus “companys” (per desgràcia posis el nombre que hi posis, quan llegeixis aquest escrit el nombre ja no reflectirà la realitat perquè als Països Catalans cada tretze dies assassinen una dona per ser dona).
I la impunitat sempre implica una nova victimització i les seves conseqüències son dramàtiques i es perllonguen en el temps
I el segle XXI no sembla anar cap a una situació millor i manté, respecte a les dones, una gran indiferència, un oblit important alhora que una total falta d’interès cap aquells que pateixen.
La nostra lluita d’emancipació ha d’orientar-se perquè a la dona se la consideri “subjecte” i sigui visible, perquè no aparegui només a les notícies com a dona violada, maltractada, abusada, o assassinada, sinó per a que ocupi un lloc de reconeixement.
D’altra forma, la violència, l’exclusió i el trauma que genera, sabem que són l’origen dels impactes psíquics i aquests provoquen fenòmens de desestructuració, depressions greus, trastorns d’ansietat, dificultat en el funcionament social i en les relacions interpersonals i també conductes autodestructives.
L’abús, el maltractament i la indiferència també comporta aïllament social, insomnis, malsons, i diverses malalties psicosomàtiques.
Sabem molt bé que la ment s’adapta, però també coneixem que moltes adaptacions no són sempre positives.
I llavors aquestes dones d’on poden treure la força per superar-ho? De les companyes, perquè la resignificació mai es individual, és una habilitat social. I no hi pot haver resiliència en solitud.
Per aconseguir-ho s’ha de trencar el silenci, prendre la paraula i fugir de les marques de la indiferència, que se les escolti mitjançant el testimoniatge de tantes i tantes dones maltractades.
****
En temps de pandèmia les dones han seguit sostenint la vida, mentre els mitjans de comunicació i xarxes socials, s’han omplerts d’informacions sobre com superar el confinament, com estar tranquils, com entretenir-se, com ser positius, com mantenir l’optimisme. Tota aquesta faramalla ens és transmesa amb la més bona de les intencions però està situada fora de la realitat, perquè ningú dubta que aquesta crisi està significant més desigualtat i pèrdua de drets de tot tipus.
Aquestes desigualtats estan relacionades amb els ingressos i vinculades a les condicions de vida i de treball i cal sumar-les a les desigualtats ja existents, és a dir, podem afirmar que les condicions de treball precàries afavoreixen la transmissió del virus. Les treballadores en condicions precàries, de residències, de domicilis particulars, estan obligades a tornar al treball o a no poder seguir les mesures preventives com el confinament, sigui per temor a ser acomiadades o per viure una situació econòmica difícil.
També sabem que en els serveis de neteja, cafeteries, cuines, seguretat o manteniment de centres sanitaris i sociosanitaris que han estat externalitzats fa temps, ha implicat pitjors condicions laborals, que no se’ls reconegui l’accés a les vacunes i, el que encara és pitjor, que aquesta malaltia pugui no ser considerada com a malaltia laboral, com qualsevol altra malaltia infecciosa.
A tot aquest panorama cal afegir-hi que les persones de classes socials desfavorides, ja duen sobre seu més trastorns crònics, com hipertensió, diabetis o malalties cardiovasculars, i, sobretot, dificultats en la salut mental que fa que siguin especialment més vulnerables.
Hi ha hagut un augment de suïcidis i un augment de problemes mentals en la població, i la sanitat pública ha de respondre a aquest increment de demanda sense dilació i sense distinció a totes les persones que ho requereixen, d’altra manera, la persistència en la desatenció a les persones pot crea’ls-hi danys irreparables.
A nivell col·lectiu serà l’organització i la solidaritat el que ens mantindrà vius com espècie humana, lluny dels paràmetres neoliberals de considerar-nos valor d’ús i mercaderies.
****
El dia de la dona treballadora és cada dia i el dia de la dona lluitadora també. No n’hi ha prou de buscar aixopluc de la intempèrie cal fer deixar de ploure i no enfangar-nos.
Anna Miñarro. Psicòloga Clínica – Psicoanalista.
