- La força de la paraula és indispensable. Aquest és el motiu pel que, avui estem reunits. I així recuperar la memòria, el coneixement, i per tant la llibertat, i connectar amb la veritat.
La història de la violència a l’Estat Espanyol, i per tant de l’aixafament dels drets humans, és llarga, absent en allò social i històric i totalment silenciada i petrificada. Especialment perquè en la majoria dels casos aquesta violència, exercida per pocs contra molts, ha quedat en la impunitat.
El terrorisme, la violència d’estat, va generar una situació traumàtica en el conjunt dels ciutadans i va afectar de forma directa o indirecta a segones, terceres i quartes generacions.
Aquells que hem decidit acompanyar aquest dol, probablement varem créixer amb els nostres fantasmes familiars, amb tempestes emocionals i amb el silenci, induït pel feixisme i/o voluntari. I tot això va tenir efectes acumulatius sobre la nostra constitució, sobre el nostre desenvolupament i sobre els nostres mecanismes d’adaptació com a persones i com a professionals, malgrat durant molts anys haver eludit tots aquells records que podrien qualificar-se d’insuportables.
Tot plegat perquè els repressors, els torturadors, els responsables del genocidi encara estan en situació d’impunitat i ostenten importants càrrecs públics, que els han donat permís per continuar torturant, i obviant l’acompliment de les obligades lleis de Veritat, Memòria i Reparació. És a dir, estem vivint en un país ple de torturadors impunes, d’assassins impunes, que no responen a cap Jutge ni a cap fiscal, quan no participen els jutges mateixos d’aquesta impunitat, i que malgrat haver instat querelles com la de la Jutgessa Argentina no s’obté resposta.
Com va dir l’assassí general Videla: els desapareguts no existeixen, ni vius, ni morts, no hi són.
Ponents del Seminari Memòria, Trauma i Salut Mental al fil de les Generacions. Presó Model Barcelona 1/2/2018.