DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal,
del poemari Cau de llunes.

Y pasa el río
bajo los nuevos puentes
cantando con la historia
palabras puras
que llenarán la tierra.

No son pies invasores los que cruzan
los nuevos puentes, ni los crueles carros
del odio y de la guerra:
son pies pequeños de infancia^*, firmes
pasos de obrer@^*.
Sobre los nuevos puentes
pasas oh primavera
con tu cesta de pan y tu vestido fresco,
mientras la humanidad^*, el agua, el viento
amanecen cantando.

Pablo Neruda,
fragment del poema Los puentes,
dedicat a Praga/Moldava,
dins del poemari De las uvas y el viento

^{* les referències de gènere s’han modificat}

D’UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Maria Antònia Salvà

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel,
fragment del poema A Mallorca durant la guerra civil,
dins del poemari Imitació del foc

A MOLTS LLOCS D’AQUEST MÓN …

A molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
A molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma
– que l’arbre de la nit ha madurat – de llum i aroma.
A molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
A molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
A molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes … Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra,
escrit en el camp de concentració d’Agde, 1939
publicat dins el poemari L’arbre de foc

LA NIT DE REIS

Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Dolors Monserdà i Vidal

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
…
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal,
fragment del poema Vuit de març,
dins el poemari Bruixa de dol

VIATGES

He conegut persones desertes,
portuàries, volcàniques,
il.luminades per idees boreals,
migpartides per temors
com rius gebrats,
alçades sota el nivell
dels somnis
o abatudes com muntanyes
orfes de peus a les clivelles.
N’he admirat contradiccions:
esperits parabòlics emergint
de les barraques.
També he recorregut els hemisferis
d’algunes ments en guerra,
i a despit d’aquest perill
sé que mai no em cansaré
de viatjar per les persones,
dels hostals de tendresa
on em deixen pernoctar,
dels seus fruits, ponts, ruïnes,
selves, tombes, valls,
i de tants gratacels
de preguntes
i museus on reposen
els silencis més fondos i antics.

Cèlia Sànchez-Mústich,
dins del poemari Taques

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

Vicent Andrés Estellés
fragment del poema Propietats de la pena,
dins el poemari Llibre de meravelles

LA PRIMAVERA

Más fuerte que la guerra —espanto y grima
cuando con torpe vuelo de avutarda
el ominoso trimotor se encima,
y sobre el vano techo se retarda,
hoy tu alegre zalema el campo anima,
tu claro verde el chopo en yemas guarda.
Fundida irá la nieve de la cima
al hielo rojo de la tierra parda.
Mientras retumba el monte, el mar humea,
da la sirena el lúgubre alarido,
y en el azul el avión platea,
¡cuán agudo se filtra hasta mi oído,
niña inmortal, infatigable dea,
el agrio son de tu rabel florido!

Antonio Machado, 1938

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Maria-Mercè Marçal,
fragments del poema Tombant,
dins el poemari Bruixa de dol

CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l’humor britànic,
o a la sofisticació d’una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l’adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t’estimo
no t’estimarà mai cap d’altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d’una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un “sanjuanino”
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona,
dins el poemari Memòria i

EL PREFACI FACI’L FÀCIL

Més boig
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d’alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l’empatx
del viure,
tinc lliure
l’orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l’escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m’ofusco i
m’emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d’insomni,
un dau
que cau
a l’u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d’història
d’Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l’alè
dels rots
de tots
airegi
l’arpegi
d’un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.

Enric Casasses
dins el poemari La cosa aquella

CULPES O FISIOLOGIA D’UN COR

Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,
que la pols dels dies antics se’t quedi aferrada sota les ungles,
en forma de llunes blanques,
dona en runes,
no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,
a l’angúnia dels llibres, al vers que t’encalça,
a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t’habita.

Que se’t facin pans de terra dels records, dona,
i que els versos et creixin com plantes grasses,
com rates imprevistes en la foscor de la cuina,
com tempestes de sorra a l’ull del poema
o com l’atac nocturn de les síl·labes que et regira dins del llit,
dona estàtua,
dona sola,
vers en flames,
sargantana,
solell dona
i dona obaga,
no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,
a la fredor del marbre, a la tristesa dels llapis
o a l’eco dels teus ventricles.

I la sístole et parla de culpes,
i la diàstole et diu que genètiques,
i les vàlvules del cor,
sempre,
sempre,
sospiren molt orfes.

Maria Cabrera Callís,
dins el poemari La ciutat cansada