Un fragment de memòria ha estat eliminat, tu també ets memòria, vine abans que desaparegui

    Cap espectador podrà presenciar aquesta obra de teatre sense estremir-se, perquè “No parlis amb estranys (fragments de memòria)”, no ens parla de persones estranyes i desconegudes , sinó de coneguts ben propers.

    Helena Tornero

    El que ens proposa l’Helena Tornero, autora d’aquest treball d’investigació convertit en art teatral, és un recorregut pel laberint d’un tema tan ample, tan aspre i tan inabastable com ineludible. L’autora pretén transmetre’ns a través d’aquests fragments de memòria, i ho aconsegueix de forma precisa, les conseqüències de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició, i com el trauma no només perdura en els ciutadans víctimes, i en les seves famílies, sinó també en l’imaginari social i afecta a la salut i a la salut mental de tota la societat.

    L’obra insisteix en donar constància de l’infern que significa el maltractament, la repressió, la por, el silenci, la vergonya i la humiliació, i també ens transmet el comportament humà en situacions extremes i/o en situacions de precarietat.

    Ens mostra diferents actituds que varen jugar els ciutadans d’aquest país, sense amargar-ne cap ni justificar-los, més enllà de les simpaties de la pròpia autora. Hi trobarem represaliats, però també delators i repressors. I ciutadans que, per por, es mostren com a covards: “Quiet! Et mataran. Et mataran.” Aquestes actituds del passat marquen el comportament futur de cada un dels personatges i de les persones del seu entorn, però l’autora s’atreveix a mostrar fins i tot la conversió ètica d’algun d’aquells repressors, massa pocs, que diuen, fins aquí hem arribat, embafats d’injustícia: “Si no escribes este nombre”, le dicen, “tendrás que escribir el tuyo en su lugar. Y él lo hace. Esta es su última lista. Escribe su nombre. Y con cada letra escrita borra su propia existencia.

    Veiem en l’obra com la impunitat no és només un problema jurídic ni del passat. La impunitat té una dimensió política i cultural. És un problema de tota la societat.

    No hi ha cap dubte que aquesta obra teatral contribueix al coneixement de l’esser humà i ens mostra com els ciutadans aconsegueixen sobreviure als molts paranys i a les moltes dificultats que els hi para i depara la vida. Ens mostra com els records estan ben cimentats en el fons de l’inconscient subjectiu , però també en el familiar i en el comunitari. I també ens mostra com quan les situacions viscudes tenen components traumàtics, les dificultats augmenten i es manifesten a través de malestars i símptomes diversos.

    Ens mostra com la persistència de la memòria afecta les vides personals dels qui varen patir situacions traumàtiques, i la de les generacions que els segueixen.

    És per això que amb aquest treball teatral, la seva autora i els actors que hi participen, la interpretació dels quals és d’una qualitat excepcional així com la seva implicació, aconsegueixen una triple missió: donar veu als sense veu, acompanyar-los en el dret a recuperar els seus drets, i, sobretot, a explicar les conseqüències del maltractament i la repressió. Tot plegat fa que l’espectador no pugui fugir en l’oblit i no tingui la temptació de pensar que l’esborrament de l’experiència és possible.

    Aquesta obra contribueix amb un enorme gra de sorra a intentar que el vincle social es recuperi i aquesta torni a ser una comunitat amb salut, tot evitant que es perpetuï l’oblit. Perquè mentre la lluita entre oblit i memòria continuï, la relació amb el passat seguirà sent traumàtica.

    El seu no és només un posicionament ètic i ideològic. Aquesta obra aconsegueix fer una descripció de la història social d’aquest país, dels múltiples desarrelaments i de les conseqüències que a tots nivells, va representar aquella terrible guerra.

    Té també un altre virtut el seu treball, ….que els espectadors ens hi puguem reconèixer i puguem comprendre com aquest espectacle pren una posició clara en contra l’oblit i la repressió de la memòria.

    Sabem que l’oblit no és possible, que les catàstrofes socials són sempre presents en la memòria col·lectiva, i això perquè les ferides i els fantasmes ens acompanyen fins que no s’aconsegueix arribar a la veritat, a la justícia i a la reparació.

    És per això, que el teatre pot ser un excel·lent instrument per a deixar constància de la historia d’un país, preservar-la i comunicar-la, en una societat on la memòria és fràgil i desconeguda. Aquesta és una altra de les virtuts d’aquesta obra de l’Helena Tornero.

    Imprescindible! No us la perdeu!

    Anna Miñarro
    Psicòloga clínica – Psicoanalista
    Co-directora de la Recerca Trauma Psíquic i Transmissió.

    NO PARLIS AMB ESTRANYS (FRAGMENTS DE MEMÒRIA) representada al Teatre Nacional de Catalunya, abril 2013
    Text publicat dins el programa de mà de l'obra i a https://www.tnc.cat/ca/no-parlis-amb-estranys

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *