Ressenya de Trauma i transmissió en les generacions

    Ressenya de Martí,O. Metge-Psicoanalista. Barcelona.
    Publicada a Intercanvis papers de psicoanàlisi, 2013, núm. 30, pp. 103-105
    Sobre el llibre Trauma i transmissió. Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans

    ca es

    El llibre que presentem als lectors de la revista Intercanvis de psicoanàlisi és el primer treball que es realitza sobre un tema congelat en la ment de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, d’Europa en general, i de Catalunya en particular: els efectes d’un cop d’estat, una guerra civil i una repressió despietada realitzada durant l’equivalent a més de dues generacions. Aquesta repressió fou esborrada mitjançant aquest procediment polític que es va activar al llarg dels anys setanta consistent en això que rep el nom de la transición pacífica hacia la democracia que nos dotamos los españoles mediante la reconciliación nacional de los dos bandos en lucha

    Als espanyols els resulta del tot familiar des de l’inici dels anys vuitanta haver vist asseguts en tribunals d’honor, consells de guerra o en judicis caracteritzats per una extrema duresa els militars de les dictadures argentina, uruguaiana, xilena i han vist repetides vegades per la televisió pel·lícules tan magnífiques com brillants amb títols relatius al judici de Nuremberg, l’ensorrament d’Hitler o les cèlebres fotografies de Mussolini, Clareta Petacci i altres dirigents del feixisme italià penjats cap per avall en els dies finals de la II Guerra Mundial al nord d’Itàlia. Són imatges gairebé quotidianes i familiars.

    Contrasta amb la ominosa transición democrática que nos dimos los españoles… Aquesta transición ens ha impedit veure asseguts en consells de guerra els generals franquistes que van ser partíceps de tot un llegat de desaparicions, tortures, assassinats, consells de guerra, etc. que sense cap mirament varen crear un clima de pànic generalitzat. Calia desterrar com fos l’època de la República Espanyola, l’única en cinc segles que havia inclinat una mica la balança de la història a favor de les classes populars. Perquè les oligarquies seguissin manant 500 anys més es feia de tot punt imprescindible gravar amb la psicocirurgia de la violència política que no hubo régimen político peor que la nefasta República Española.

    No, els habitants de la pell de brau no hem tingut el goig de veure la pràctica de la justícia que és el fonament mínim de qualsevol possibilitat real de reconciliació. Qualsevol que es passegi per molts pobles i places de l’Espanya actual hi veurà que el clam d’Espriu —ara que commemorem el seu centenari— és impossible: les places i carrers segueixen plenes de monuments, plaques, noms i fites de conspicus dirigents de la dictadura feixista de Franco.

    Aquest treball compilat per Anna Miñarro, psicòloga i psicoanalista catalana, i Teresa Morandi, psicòloga i psicoanalista argentina d’origen i catalana per vocació i adopció, ens posa juntament amb els altres autors que hi participen (Ricard Vinyes, Margalida Capellà, Cecilia Lewintal, Wilma Schwarz, Joan Pijuan, Cinta Arasa, Maria Barbal i Isabel Nuñez) en el camí de poder començar a pensar des d’una perspectiva autòctona en les conseqüències dels trasbalsos polítics que marquen amb ferro roent el segle XX a casa nostra.

    Habitualment es diu: «aquest llibre ens posa la mel a la boca…» aquí hem de dir que ens hi posa un vas de fel perquè l’anem bevent a glops petits i anem coneixent els efectes de quelcom que pràcticament només s’ha estudiat en el cas dels descendents de l’extermini nazi i en molta menor mesura dels descendents de les víctimes de les dictadures del Con Sud: el problema de la transmissió transgeneracional, que s’acompanya indefectiblement amb el silenci que opera com a símptoma social i que confronta a elements tan essencials per l’equilibri psíquic de les persones com són les històries familiars, la memòria, el significat que té la relació de la memòria amb la veritat, i el llefiscós problema de l’oblit.

    El vas de fel ple fins a dalt ens va portant de la presentació de Miñarro i Morandi a l’article de Vinyes sobre «La pacificació de la memòria pública entesa com una política». Observem la contradicció que aquest autor planteja: l’activitat de la pacificació s’explicita en la pràctica com una activitat directament violenta: cal només seguir llegint per veure l’expressió radical d’aquesta violència pacificadora expressada en la contribució sobre «El problema dels desapareguts» que planteja des del punt de vista jurídic i polític Margalida Capellà.

    Segueixen a continuació dos treballs de Teresa Morandi sobre «Violència, trauma i dol» el primer i sobre la «Transmissió psíquica del trauma als subjectes i entre generacions»… tot deixa emprenta en el psiquisme i tard o d’hora torna a sortir. Segons la meva opinió el més important dels dos treballs d’aquesta autora és que ens obliga a repensar de manera essencial un mot tan maltractat i mal utilitzat com el de violència. Tot el que es desprèn en les seves contribucions parteix de l’anàlisi d’això tan incòmode però tan absolutament real en tots els àmbits de la vida quotidiana que és la presència permanent de diferents violències, que s’entramen i articulen en les ments de les persones que les practiquen i les persones que les pateixen.

    A continuació un treball específic sobre «Dones, repressió i invisibilitat» realitzat per Anna Miñarro. El títol ho diu tot. Ser dona de classe baixa i nació oprimida com ens va ensenyar a dir Maria Mercè Marçal, una de les nostres poetes nacionals, era un perill que calia liquidar no per la via de l’estricta repressió política, sinó també per la directa via de la denigració sexista, la invisibilitat de sexe-gènere i la repressió individualitzada orientada a retornar a qualsevol dona a l’única condició que un règim militar-teocràtic pot considerar: la mujer, pata quebrada y en casa.

    Cecilia Lewintal ens parla del símptoma principal per bé que no l’únic: el silenci. Per això titula el seu treball «Un silenci a veus»; perquè darrere dels silencis provocats per l’exterminisme feixista, el silenci parla, però no per la via de la música callada de Sant Joan de la Creu, sinó per la via de tot allò que ni pot ser pensat ni dit perquè pot desencadenar quelcom inexpressable i irrepresentable que connecta directament amb la vivència de la mort més terrorífica.

    A continuació, Maria Wilma Schwarz ens situa els problemes relatius a com les coses són explicades en el seu treball «Testimoni, història i memòria». Transmissió a títol individual, transmissió a títol col·lectiu, registre que, com la partitura d’un pianistas’instal·la en el paper pautat de la memòria, aquesta partitura tan oberta com ho poden ser qualsevol de les obres per teclat de Beethoven o Bach a l’hora de ser interpretades.

    En el treball següent, Joan Pijuan, ens parla sobre «La reconstrucció dels llaços desfets» on s’estudia tot el problema del trencament dels vincles conscients i inconscients sobre el qual se sustenten les relacions humanes tant les objectives com les familiars i interpersonals i l’extrema dificultat de la seva reconstrucció quan els fenòmens polítics i socials que estem citant els trenquen deixant en tots els seus partíceps cicatrius que, en contra del que es diu habitualment que el temps tot ho cura, res és curat pel pas del temps. La reconstrucció dels llaços desfets resulta en la pràctica una feina, si no impossible, directament prometeica.

    Quan passen els fets que són la causa dramàtica i llunyana del llibre que ara presentem, la gent fuig, s’exilia, i això porta directament a haver de reconèixer la seva identitat. La presència de l’altre distint en un marc social i simbòlic diferent, és a dir, l’exili ens mena directament al planteig de les preguntes essencials que els éssers humans ens fem. Són les preguntes que Lohengrin va prohibir que Elsa li formulés: Com et dius? De quina nació ets? Què fas?… És el que Anna Miñarro planteja en les planes que escriu sobre «Identitat, exili i salut mental». Ja sabem que quan aquestes preguntes no es poden formular res acaba bé, com passa al Lohengrin de Wagner.

    El llibre presenta també unes «Notes sobre el testimoni escrit a Catalunya del 1936-1939» realitzat per Cinta Arasa: un altre cop les veus que parlen d’un període silenciat i violentament reprimit, esdevingut inexistent. Catalunya aixafa la revolta feixista, ocupa les fàbriques i les terres, i es converteix en l’autèntic suport de la República Espanyola. I no solament suport logístic sinó també simbòlic i humà. Els catalans varen pagar un preu alt en vides humanes tant en els bombardejos a les seves ciutats, com posteriorment a la Batalla de l’Ebre, per només posar dos exemples. Aquest període ha estat directament negligit del cap de la gent durant massa dècades.

    Maria Barbal ens parla com a escriptora sobre com la literatura connecta en els personatges de ficció, la relació entre «Literatura: la memòria particular i la reflexió general». Ens parla de com l’escriptor a través de la seva activitat literària pot construir personatges que siguin la condensació de trets de caràcter i portadors de categories socials que són l’encarnació en una vida concreta i fictícia del drama de la història. Isabel Nuñez ens parla també de l’escriure i de la memòria i l’oblit en les seves implicades reflexions sobre «Escriptura, memòria i oblit».

    Finalment, Anna Miñarro i Teresa Morandi clouen el text en el treball «Fer memòria: el que encara queda per fer». És a dir, tot.

    El text s’acompanya de poemes dels millors poetes catalans contemporanis que quan siguin llegits en català en la versió llengua castellana serviran —esperem— per bastir els ponts que amb tanta insistència Salvador Espriu reclamava contínuament. Un encert de les persones que han escrit aquest treball.

    Un cop acabat el text, les bibliografies que els autors posen ens mostren fins a quin punt hem desconegut la veritat del vell adagi popular: tot torna. Sí, el retorn de l’allò reprimit, de la pulsió per saber, de la lluita per la veritat.

    Ara que commemorem els 200 anys del naixement de Wagner, que hem citat anteriorment, en una de les seves obres més pregones, L’Anell del Nibelung, ens mostra que tot acaba tornant als seus orígens, tot torna al lloc d’on va sortir. Un text per meditar perquè ens ajudi a passar del parlar manifest del silenci a la interpretació del parlar latent, amagat de la realitat històrica, de la restauració de la memòria del dolor i de la superació no fundada en la repressió sinó constituïda sobre la restauració vital i psíquica de tots els seus protagonistes al llarg de molt de temps.

    Oriol Martí
    Metge-Psicoanalista. Barcelona.

     

    Trauma i transmissió. Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans.

    Compiladores: Anna Miñarro i Teresa Morandi
    Edita: Xoroi Edicions • Barcelona 2012 • 200 pàgs.
    ISBN: 978-84-9007-974-4

     

    Llibre de recerca «Trauma i Transmissió en les generacions», primer estudi empíric qualitatiu en el camp de la Psicoanàlisi i la Salut Mental sobre els efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició que va ser publicat en Quaderns de Salut Mental. Selecció de treballs.

     

1 thought on “Ressenya de Trauma i transmissió en les generacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *