Del setè cel em fan a mans bitllets d’accés al concert dels “Vespres Musicals” al #MonestirDePedralbes! ⚡️del catorze de juliol, amb una nota informativa adjunta: “perquè hi vagis amb l’Ona”. L’Ona és la meva neta més estimada, és fàcil perquè només en tinc una 😉, i està en plena descoberta, pròpia de l’adolescència.
M’agradarà que escolti la música que a mi m’ha acompanyat els darrers cinquanta i llargs anys, sí, ja en fa tants, que m’ha emocionat amb aquell Jim a duet amb en Quico, amb qui he coincidit la setmana passada a l’acte d’homenatge a uns pocs dels lluitadors represaliats durant el tardo-franquisme, homenatge que es fa massa tard i és massa curt, com ens digué l’August en la presentació en nom de la Junta de Valoració.
Per què me n’has portat dos de bitllets si m’hagués agradat que també ens hi acompanyés la mare? i que tu ens vinguessis a recollir a l’acabar i ens conduïssis pels carrers deserts mentre taral·laregem estrofes inconnexes del concert que hem deixat enrere en el temps i encara ens batega en el nostre cor ardent.
🎻 En el cicle d’enguany dels “Vespres Musicals” han donat cabuda a la música silenciada a través de mecanismes emprats pel poder.
👉🏻 El #concert porta per títol “Nosaltres les dones” on escoltarem poetesses i autores que formen part de la discografia i del repertori de l’extens cançoner de la mallorquina, a càrrec dels intèrprets @mariadelmarbonet_oficial i Dani Espasa.
Un espectacle al voltant de l’univers de la dona, amb cançons de totes les èpoques de la trajectòria de la cantautora revisitades en clau de present al costat d’algunes de molt recents.
Conec a la Maria en un acte a Ca la Dona, on ens hi han convidat en tan que represaliada ella, per manifestar-se en la protesta Aturem el Parlament del 2011, i jo en tan que acompanyant. Entusiasme, un pèl esporuguit, com passa amb les dones que han passat fets traumàtics i se’ls continua negant una reparació, una reparació que passa en primer lloc pel reconeixement i en segon lloc pel càstig social als victimaris, única garantia de no repetició. A mi ja no podem evitar que em passi, que no li passi a cap altra germana. No hi ha set de venjança, i ben cert que en tindria tot el dret i tota la legitimitat, només fem que no passi i si passa, denunciem-ho, acompanyem les noves víctimes, no les deixem soles, aïllem els victimaris i els seus blanquejadors.
A la Joana, podria dir que la conec des de la infància, no perquè haguem coincidit amb ella però sí amb el seu pare, ell es presenta a les municipals de fa quaranta-cinc anys i jo també, ell va amb els hegemònics i jo amb els marginals, ell diu que vol canviar la ciutat i jo també, ell aconsegueix l’oportunitat d’intentar-ho des de la institució i jo continuo la lluita veïnal des de fora, al cap de poc els que han entrat a les institucions deixen de banda el que venien a fer i segueixen les petjades de la barcelona porciolista, ja hi tornem a ser, només que ara ens manifestem davant dels que eren companys fins ahir, però ells ara es refugien darrera el cotxe oficial i la policia. Alguns d’ells, s’adonen d’aquesta contradicció i pateixen. Què pot fer patir més a un represaliat que adonar-se que quan ha aconseguit (sic) el seu objectiu, això no era el que volíem. La repressió, la tortura, el càstig patit, li han deixat marques inesborrables, inassumibles, l’ajudarà a suportar-les el “a fi de bé”, courà com esperit de vi a la ferida el “no és això companys, no és això”.
La Joana és la viva imatge de la transmissió generacional del trauma, sense paraules explícites que hagin calgut dir, i quin benefici tan gran n’haguessin pogut obtenir d’haver-les dit, i la transmissió existeix igualment, no del pare represaliat només, també la transmissió que a través del seu pare ve dels ancestres que van patir la guerra i el feixisme dels anys posteriors. Li agrada dir que té la visió de filla i cap altra. S’equivoca, al costat de la filla hi ha la dona que vol entendre, que vol ajudar-se i ajudar a altres en les mateixes circumstàncies. Escolto a la Junta de Valoració el seu relat de les tortures i altres abusos que va patir el seu pare, on acudeix buscant que això s’acabi, i no s’acaba mai…
La Maria té l’amabilitat de convidar-me a participar en un dels dijous de Cinema a la Fresca que organitza l’ateneu del Clot, presentaran la pel·lícula de la Joana.
oh, quina ràbia! la projecció està programada pel catorze.
Quin dilema!
I tanmateix és molt simple, quin és el millor acompanyament que puc fer a la meva neta?
La plaça és recollida i àmplia, topo amb la Maria barallant-se amb cinta d’embalar per fixar uns cables que proporcionaran el corrent des del local d’un veí perquè l’ajuntament no els hi ha posat un punt de llum. Lluco al fons un grup de gent xerrant, entre ells la Joana. Ja han col·locat les cadires, semblen moltes, ja s’ompliran?
En acabat no només s’omplen sinó que hi ha persones dretes al darrera, ho hem petat avui diu la Maria, condescendent no li corregeixo el barbarisme 😉
Una exposició inicial, de la Maria, de la Joana i de jo. Hem vingut a xerrar, després veurem la pel·lícula. Una companya víctima de l’operació Judes el 2019, els mateixos mètodes, les mateixes tortures, la mateixa difamació, el franquisme no ha mort només ha ampliat la base 😉, ara s’hi sumen alegrement a practicar la difamació aquells que abans eren demòcrates, o se’n deien, potser això deu ser més exacte, el franquisme va vèncer amb les armes i quan havia de morir va fer una opa als antifranquistes, i la va guanyar. Queda una esperança, perquè la violència institucional és centrípeta i ho xucla tot, aquells que alegrement han recolzat, si no practicat la repressió, al cap d’un temps ells també en són víctimes, ningú estarà resguardat mai, encara que en siguis el més vil servil.
Parla una companya de Guatemala, la repressió és universal, on hi ha un poder corrupte hi haurà repressió, eliminació de la diferència. Assassinats, exterminació de pobles sencers, abusos, desemparament. Pensava quan vaig traslladar-me a aquest país, que aquí no passava, cras error.
Una companya víctima de la repressió dels anys 90, ens explica com de soles s’han trobat. Com les víctimes de la repressió dels anys 60, 70, 80, 90 són incapaços d’explicar què els hi ha passat, com si se n’avergonyissin, però no és per això, és per incapacitat d’explicar l’horror i per no incomodar als altres, a ningú li fa il·lusió escoltar vileses, encara que només d’explicar-ho i d’escoltar-ho en naixerà la guarició, com esteu fent avui aquí.
Parlen més companyes i un company, a tots ens ha enriquit aquesta nit de lluna quasi plena a la fresca i entre companyes.
Ens acomiadem i passegem carrers enllà reflexionant, fins que un pensament terrible s’apodera de nosaltres
El tàper, ens hem descuidat el tàper.
Perdona’m Maria del Mar, perquè no he pecat.
Ona, bonica estimada, m’alegro molt que hagueu gaudit del concert. Ho vull saber tot, tot. 😉
Més condescendència al permetre el barbarisme tàper per carmanyola. Ens estem relaxant?La cigüeña de Burgos – Tráiler – De Joana Conill – 2021. La directora investiga qui era el seu pare, pres polític del 1962 a 1972, i per què no li va explicar la seva vida.