Saps com m’esborrona el que dius: de les Dones, de la Por i de la Transmissió

    Cap generació és capaç de dissimular a les generacions
    que la segueixen, els esdeveniments psíquics significatius.

    Sigmund Freud

     

     

    PARAULES CLAU: Grup de paraula i reflexió, grups de vida,  dona, repressió, invisibilitat, trauma, por, silenci,  professionals.

     

     

    EL TREBALL PSICOANALÍTIC EN GRUP

     

    Freud (1921), referint-se als fenòmens col·lectius, subratlla que en la vida anímica de cadascú el semblant se’ns hi presenta regularment com a model, com a objecte, com a auxiliar i com a enemic. Per a la finalitat que ens ocupa volem destacar les dues últimes formes, auxiliar i enemic, ja que en el material que presentarem veurem a l’altre semblant en aquestes dues versions. Primerament, en el moment de la instauració del trauma, l’altre és l’enemic, després, en el grup de paraula l’altre que apareix en el discurs és l’auxiliar, l’acompanyant, veritable motor de la reparació. El model de la matriu grupal freudiana és ben conegut: el del conjunt d’individus col·locant un mateix objecte en el lloc del seu Ideal del Jo, amb la consegüent identificació produïda en el Jo de cadascú. Des de llavors en el treball amb grups destaca el mecanisme de la identificació, amb les transferències laterals vers els altres del grup i la importància de l’ideal al voltant de l’objecte central. Els coordinadors, conductors, terapeutes i analistes de grup no poden perdre de vista el lloc òptim per exercir la nostra funció des de la guia psicoanalítica.

     

    Sintèticament, treballar en grup vol dir partir de les produccions dels components del grup, a les quals es dóna audiència, és a dir se les enlaire a la categoria de ser dignes de ser escoltades. Són les produccions narratives, altrament anomenades situacions, escenes, moments, etc, que passen a ocupar el lloc central buit (del qual ens hem descol·locat) disposat per a la circulació i l’anàlisi. Ja sabem com n’és d’important l’escolta des del lloc de l’analista per fer possible aquests emergents. La dinàmica grupal, fruit també de la conducció atenta, és la que permet entrar en els discursos del subjecte, del grup i de la sessió. Tots ells configuren l’entramat complex de la simfonia en els grups, l’efecte coral de les ressonàncies de la paraula.

     

    Un capítol específic que es mereix detallar és el de la distinció dels grups terapèutics dels altres tipus de grups. Els terapèutics tenen justament aquest objectiu. Normalment són grups artificials o grups naturals a partir d’algun tret comú (patologia, pertinença a un mateixa institució, etc). El terapeuta utilitza recursos tècnics (inclosa la interpretació) amb la finalitat de mobilitzar el subjecte i aconseguir canvis en la simptomatologia o en la posició subjectiva. Però en psicoanàlisi hi ha gran varietat en l’ús de grups amb finalitats diferents a la terapèutica: grups de formació, d’estudi, de supervisió, de reflexió, etc. En el treball amb afectats en primera, segona i tercera generació per causa de la catàstrofe social (Puget, 2006) hem creat un tipus de dispositiu que anomenem grups de paraula. Tot i que tinguin efectes terapèutics, els grups de paraula no tenen aquesta finalitat, són grups d’acompanyament. La proposta de la constitució de grups de paraula per als subjectes participants apunta a un triple objectiu: a/ parlar, donar testimoni davant un altre, en un context Altre; b/ transmetre a un altre, els altres. En aquest sentit, que el subjecte faci el que no va poder fer en el moment originari en el seu grup de vida (que descriurem més endavant); c/ viure l’experiència de pont entre les generacions presents al grup.

     

    Pensem que elaboració psíquica de les afectacions de la Guerra del 36, la postguerra franquista i la transició, ha de trobar l’espai no solament en un dispositiu vers l’altre singular sinó també en un dispositiu grupal. Cal trobar un marc adequat, si hom vol un dispositiu d’atenció, per tal de simbolitzar, de refer ferides i afectacions en les diverses generacions. Un dispositiu que faci possible el lloc de retorn, no a la “realitat” d’aquell moment sinó al punt de “la realitat interna” que suposa atendre el record per tal de transformar-lo, reconstruir-lo, i així afavorir la reconstrucció del subjecte. Ara com aral’objectiu de tenir a disposició grups terapèutics amb aquest objectiu de treball gairebé és un ideal , ja que això dependria dels recursos públics disponibles i de la voluntat política en el reconeixent dels efectes en la salut mental dels traumatismes per causa d’aquella catàstrofe social. La responsabilitat dels polítics, dels psicoanalistes, i en general de tot ciutadà, és la d’inscriure d’una altra manera allò que ha estat l’escriptura d’un violentament qualificable com d’holocaust, tal com Paul Preston  ho descriu en l’interessant assaig que subtitula “Odi i extermini durant la Guerra Civil i després” (Preston, 2011).

     

     

    GRUPS DE VIDA

     

    El grup és estructurant del subjecte i alhora és el mateix subjecte qui dóna estructura el grup; els subjectes constitueixen la matriu del grup que a la vegada els insereix a cadascú. D’aquesta manera, els grups ocupen  l’estructura intermitja entre el subjecte i allò social. Tal com hem assenyalat en un altre lloc, J. Pijuan (Miñarro i Morandi, 2012), “La pertinença als grups (la classe i l’escola, la feina, el barri, etc) l’hem de situar com a vital en aquest punt intermedi entre l’estructura social i el subjecte. Si els altres de fora són els denunciants, els segregadors, els perseguidors, llavors cara endins l’altre del jo i els altres que representen i composen el grup de referència psíquica entren en una circulació problemàtica”. M. Polanuer (2004) ens recorda que la força de la massa no està en la quantitat sinó en la qualitat dels lligams amb els altres en tant que integrants d’un grup. En conseqüència hem de pensar que si la violència ve de l’efecte massa aquella danyarà un punt particular del subjecte: el nucli més interior que a la vegada és exterior, la base sobre la qual el subjecte farà el llaç social.

     

    Ja hem destacat, J. Pijuan (Miñarro i Morandi, 2012), que les diverses expressions de violència, en el període de la guerra del 36 i especialment en la postguerra vers els vençuts, apareixen no en l’un a un, com poden ser freqüents d’entrada en el nostre imaginari, sinó que hem de pensar-los en la seva inscripció grupal. Ho hem pogut constatar de forma regular en els testimonis entrevistats i en els participants dels grups de paraula. Un exemple paradigmàtic podria ser el del ciutadà denunciat pels veïns que era detingut i posteriorment la seva dona sentia el menyspreu al barri o al petit poble on vivia i patien les represàlies de les autoritats locals; els fills rebrien aquesta herència en forma de silenci i por. Cal ubicar els traumatismes de la guerra del 36, la dictadura i la transició en la seva dimensió social  ja que va ser tota la xarxa grupal dels ciutadans la que en fou atacada. La violència es va dirigir a les víctimes, però també va pretendre la destrucció dels dispositius grupals que sostenien pertinences d’aquests mateixos subjectes; van quedar afectada tota la xarxa de referència de les víctimes.

     

    Resumint, cal entendre el trauma del que parlem sempre com a inscrit en la relació amb l’altre que forma part de la xarxa social. L’afectació del trauma també es produeix en el lligam amb els grups de referència que hem anomenat grups de vida. El grup de vida (Pijuan, 2012) seria un intent de conceptualització d’aquest lligam vital que per al subjecte té l’origen en la primària inscripció del grup familiar i que després troba la continuïtat en els grups de pertinença i identitat pròxims (escola, associacions, barri, etc). El grup de vida, seguint preceptes freudians,  s’oposa a la interferència tanàtica en els vincles que sostenen els subjectes. En conseqüència el trencament que convé restaurar ha de passar per un dispositiu de grup que repeteixi l’estructura de l’original grup de vida i que substitueixi el mateix grup de vida que va ser malmès en la funció bàsica, la confiabilitat. Creiem que des d’aquest pressupòsit cal parar atenció quan com a professionals  donem la paraula al testimoni de qualsevol catàstrofe social. Si ho fem en el seu grup de vida original, i per tant també afectat, afavorirem la rememoració o la repetició compulsiva? Aquesta eventualitat l’hem pogut constatar en diverses ocasions i llavors la iatrogènia apareix amb tota la força; s’aconsegueix la retraumatització i s’obtura la possibilitat de futures obertures del discurs del subjecte. L’alternativa ha de passar per vies lliures de l’estructuració esbiaixada pel traumatisme. Així la vivència esguerrada en el grup de vida pot trobar una nova opció per a la restauració en un grup de paraula. Els grups de paraula instaurats responen, amb el retorn de la marca grupal, a allò que fou malmès: la inscripció dels fets i la funció de transmissió encomanada, en bones condicions, al subjecte de transmissió per a les següents generacions.

     

     

    EL GRUP DE PARAULA

     

    La necessitat dels grups de paraula que proposem en el context de l’estudi “Trauma psíquic i transmissió” (Miñarro i Morandi, 2009) parteix de la constatació que moltes víctimes no han pogut donar en herència les paraules i no han pogut fer una inscripció en un registre emparat per la legalitat col·lectiva. Sabem que aquest reconeixement col·lectiu i legal és  imprescindible per a una veritable reconstrucció en el sentit psicoanalític del terme. I és així perquè es tracta d’un reconeixement simbòlic, més enllà del realitzat a les fosques o en confessió i només en termes particulars, en un grup inserit en tota una comunitat, un poble, un país. El suport del grup pot donar protecció i legitimitat a una experiència que potser alguns ciutadans no han fet mai perquè la violència va malmetre la confiança mateixa en la paraula compartida.

     

    Aquesta reconstrucció del subjecte en un dispositiu grupal se sosté per raons teòriques i clíniques. Cal destacar la importància de la figura del testimoni, del relator davant dels altres i del reconeixement des d’un Altre que garanteix la legalitat recuperada; en aquest punt ens fa cruïlla el concepte de  R. Kaës (Puget i Käes, 2006) de subjecte de l’herència. Hem de pensar amb precisió què representa donar testimoni, confrontar, reflexionar, transmetre en presència dels altres. Volem dir que el vessant imaginari no ens hauria de fer perdre el vessant simbòlic, i no tant sols referit a la paraula sinó a les condicions en les que es pot parlar i amb quines garanties. La fórmula de Kaës és la de la sortida intersubjectiva com a alternativa a la repetició intrapsíquica : és gràcies a la funció de delegació en el semblant que es pot restaurar la memòria pròpia perquè l’altre funciona com a pantalla externa-interna  i el grup, com a dispositiu, funciona com a aparell de transformació.

     

    Ja hem assenyalat (Pijuan, 2009) la fórmula coneguda en el treball en grups quan algú fa sorgir una representació enigmàtica en relació a un conflicte propi, i llavors és en el retorn de les associacions dels altres del grup que apareix el significant que faltava. És el retorn del reprimit que s’obre pas per la paraula de l’altre, veritable promotora del treball analític. Aquest mecanisme apareix d’una manera clara en el material que més endavant presentem. Hom sap que molts ciutadans  ja han explicat en altres ocasions, en l’un a un, les seves històries, però nosaltres hem pogut constatar que els mateixos testimoniatges en dialectalitzar-los en el grup permet que se signifiquin d’una altra manera. El valor inconscient que pren la seva paraula en els punts d’identificació o de resposta a la paraula dels altres i en la seva inscripció en el discurs de la sessió del mateix grup en són la clau de volta.

     

    En els grups de paraula es tracta de possibilitar que la paraula circuli entre els participants, fent-la retornar a cadascú després del pas per l’altre. L’altre és qui fa contrapunt a qui parla i , eventualment, encarna l’altra generació. L’estructura de grup de paraula permet l’emergència dels significants des de la fórmula del retorn des de l’altre,  ja que allò no simbolitzat retorna en l’altre i/o en la generació següent. Els que conduïm aquests grups som responsables de fer circular les paraules que acompanyen les emocions desvetllades; sabem que recordar i dir no és innocu i per això garantim des de la nostra formació clínica una escolta adequada a la mobilització d’afectes i les angoixes que normalment poden sorgir.

     

    Els grups de paraula tenen com a objecte els emergents grupals i individuals: la paraula, les preguntes, els problemes plantejats, els records traumàtics, les sensacions, etc.,  referits als silencis, les repressions, els traumes i la transmissió entre generacions. L’objectiu és afavorir la identificació amb l’altre (semblant però diferent alhora), promoure el canvi de lloc (per posar-se en el lloc de l’altre), aconseguir canvis de posició subjectiva amb l’obertura de noves significacions que apunten al subjecte i la seva responsabilitat. La reflexió es proposa com a esquer, ja que no treballem sobre la consciència, la raó i la reflexió racionalitzades . Establim un diàleg obert vers l’espai paradoxal que implica la presència particular de l’altre. Partim de l’experiència contada per tal d’afavorir el relligament de les altres paraules que, en la transferència lateral, permeti treballar els punts de coincidència / diferència.

     

    Com a coordinadors tenim cura de no ocupar el lloc del saber, obturador del desig de l’altre i la seva expressió en paraules i del saber de cadascú. Estem ocupats fonamentalment en la circulació de la paraula i l’aparició de la sorpresa. Acompanyem els sentiments i afectes que apareguin per tal de fer-los passar pel lligam simbòlic. Sostenir el dispositiu grupal suposa un maneig transferencial molt particular que es dona en l’interior d’aquests dispositius grupals. Per tal d’optimitzar l’escolta fem el desdoblament en les funcions animador i observador alternativament a cada encontre. Però també cal dir que no són infreqüents l’aparició de forts traumatismes o els efectes de l’aixecament de criptes (Tisseron, 1997) Si bé podem establir un fons comú en tots ells, cada grup de paraula té característiques específiques. N’hi ha amb presència de 3 generacions, d’altres són constituïts de manera artificial, alguns tenen continuïtat més enllà del nombre mínim de trobades (8), n’hi ha que generen forts efectes transferencials, etc.

     

     

    EFECTES D’UN GRUP DE PARAULA

     

    El grup del que parlarem també tenia uns trets significatius: composat exclusivament per dones, entre els 70anys i els 88 anys, , totes vinculades al Museu d’Història de Catalunya fent funcions de testimoniatge i transmissió de la història personal als estudiants de  primària i secundària en els centres que els ho demanen.

    Inicialment, aquest grup de paraula i reflexió havia de ser un grup mixt pel que fa a gènere, és a dir, format per aquelles persones que intervenen des del Museu d’Història de Catalunya, en la transmissió de la història als estudiants : homes i dones. No obstant, ens trobàrem que els homes varen declinar la seva presència i aquest grup es va constituir, exclusivament, amb dones de primera i segona generació.

     

    Per aquest motiu en totes les sessions, quasi de forma constant, apareixerà l’existència d’una dinàmica entre memòria i gènere. I aquest element ens durà, també als coordinadors, a interrogar-nos sobre el vincle entre poder i instrumentalització de la por en un règim totalitari – el feixista, en aquest cas -.

    La negativa i rebuig dels homes a participar en els treballs del grup ens va dur a reflexions sobre els límits del testimoniatge, sobre el pudor a expressar-se, sobre l’accentuació del caràcter silenciat d’aquesta memòria, sobre els dols no elaborats i fins i tot a demanar-nos si tenim dret a treballar sobre aspectes tan dolorosos.

     

    Com sabem, la situació transferencial no es troba present de forma exclusiva en situació de teràpia, sinó que apareix sempre que un subjecte es troba amb un altre i, per tant, es presenta també quan ens trobem amb un grup de diverses dones en el que cada una de elles projecta els objectes de la seva fantasia inconscient sobre les altres del grup. Cada subjecte accepta el paper assignat en el grup, i mica en mica es genera un “comú denominador”, una tensió “comú” de grup. Aquesta tensió de grup inconscient porta a interaccions que tendeixen a disminuir l’aspecte de la tensió individual.


    Davant aquesta dinàmica de grup, els coordinadors adoptàrem la posició de no imposar ni normes ni prohibicions; de no fer cap advertiment, i només demanàrem que diguessin allò que els passava pel cap, donant per sabut que generarien associacions “lliures”. En el supòsit de considerar que algú del grup estava reprimint alguna cosa en el seu discurs, intentàrem alliberar les seves associacions per mitjà d’alguna petita intervenció.

    Varem fer una explicació de la funció de grup perquè era la primera vegada que ens vèiem tots plegats. ..

     

    A les primeres  sessions varen haver pocs silencis, però  alguna gran incomoditat, i la sorpresa de certs discursos. És per això que vam decidir treballar amb una rigorosa tècnica,  de “l’aqui i  l’ara”

     

    La incomoditat i la sorpresa inicial estaven relacionades amb què no totes les participants en el grup tenien consciència de l’horror i del terror viscut per algunes de les seves companyes, ni del que significava haver patit estranyament, presó, tortura, o haver vist com desapareixia un familiar o haver rebut un maltractament indigne i humiliant.

    Des del començament, en la feina amb tot el grup, el testimoniatge de les que havien rebut maltractament va ajudar a comprendre, a elles en primer lloc i a la resta del grup, el comportament d’alguns éssers humans en situacions d’extrema precarietat. I va permetre la decisió a tothom del grup de passar de ser espectadores passives o indiferents de la realitat i transmetre als estudiants només “anècdotes històriques” sense cap contingut subjectiu (p.e. com es menjava, com es dormia, com era Barcelona, com era aquest carrer, com era l’altre, etc.), a convertir-se en companyes compromeses en les conseqüències de l’horror, i a reconèixer el rostre i el rastre de la violència que encara perdurava en companyes que coneixien des de feia temps i amb les que compartien espais vinculats a la història.

    Així doncs, com és regular en aquests grups de paraula, el punt central va ser escoltar, compartir els relats de vida. I el corpus central, les narracions i el testimoni.

     

    Pensem que l’originalitat d’aquesta forma de grup és la dificultat de reconèixer els contorns que d’aquesta història particular en fan les dones que varen participar-hi. Així es converteix en una eina de treball imprescindible, que confiem pugui servir i complementar la migrada bibliografia existent, especialment perquè una víctima és només això, víctima, sense història i sense espai de paraula.

     

    Aquest grup de paraula i reflexió aconsegueix també l’originalitat de posar de relleu l’organització de la memòria i la possibilitat d’ajudar a visibilitzar els seus mecanismes no detectables en les fons escrites, per la qual cosa pot fer aparèixer la memòria reprimida de la història recent.

     

    Des de la primera sessió i a través de les intervencions, anàrem escoltant com aquestes dones nascudes en els anys trenta i quaranta, és a dir, de primera i segona generació, no s’han resignat que les seves experiències desapareguin i morin amb elles. Reclamen la seva necessitat de parlar i de dir, i alhora comencen a posar paraules a les dificultats, a les incerteses i al dolor que han suportat durant anys.

    Diu la Cèlia, respecte a la repressió:

    “Va ser molt represaliada tota la meva família. Varen afusellar al pare, per seguir ideològicament a la mare. Tots a casa vàrem estar a la presó, nou de la família. I dels nou només vàrem sortir-ne quatre, als altres cinc els varen afusellar.”

    I afegeix la Mercè:

    “oi que és estrany? ara mateix són presents les olors de la misèria, de la humitat, del fum, del fogonet de petroli, dels pisos amb rellogats. […] Com passa ara amb els immigrants que arriben i que conviuen 20 en un pis… el mateix que nosaltres fa més temps.”

     

    Aquest grup va poder reconèixer com la persistència i la insistència de la memòria afecta els subjectes, i va constatar com hem viscut en una “societat que ha tancat els ulls, ha negat i tergiversat la història i les crueltats del passat” (Miñarro, Morandi, 2007).

     

    A partir de les primeres sessions, es comença a donar visibilitat a les dones d’aquest grup com a subjectes, a “recuperar l’important paper jugat per elles tant a la guerra, com a la postguerra, a la dictadura i a la transició” (Miñarro, 2013).

     

    Això permet que la Carme digui, referint-se al discurs, sorprenent per a ella, que acabava d’escoltar de la Cèlia:

     “Saps com m’esborrona el que dius. Em fa molt de mal. Me n’adono com és d’incòmode parlar, i com sovint no expliquem res quan parlem, i més encara quan anem a explicar la història a les escoles i als Instituts”.

    I segueix la Carme, adreçant-se als coordinadors:

    “No podeu esperar que siguem molt espontànies. Des de molt petites ens han estat repetint que cal controlar-se, que no s’ha de parlar fins que no ens parlin, que cal canviar de llengua si un altre se t’adreça en castellà, perquè sinó series molt mal educada [….]”

     

    En el grup varen escoltar, i prendre consciència, potser per primera vegada, com les dones represaliades i empresonades vam patir una doble exclusió: com a dones i com a republicanes.

     

    Les diverses sessions afavoriren un discurs fluïd que pogué recórrer les deficiències del sistema escolar, les poques infraestructures, un professorat sense formació i vinculat a la falange, que va produir una taxa d’analfabetisme elevada en molts casos compensada, àmpliament, per la voluntat, la transmissió i el desig dels pares d’un futur millor per als seus fills, futur pel que tant havien lluitat i que coincidia amb uns ideals tan altament investits.

    I continua la Cèlia, en relació a la repressió:

    “L’estada a la presó, jo no la recordo amb tristesa. Com que vaig néixer allà era l’únic món que coneixia […] més aviat m’aterria haver de sortir. Em feien por els carros, els gossos, era horrible per a mi, perquè no  coneixia l’exterior.”

    “Mai em vaig separar de la mare. A   la presó vaig estar acompanyada i cuidada per moltes dones que em varen ensenyar moltes coses, però en sortir i degut a la militància de la mare no vaig poder anar mai a l’escola, vaig anar a classes clandestines i vaig començar a treballar als vuit anys. […]

    Més tard, vaig renunciar a tot, inclosa la meva vida personal. Era conscient de l’exagerat patiment de la mare, del significat de l’afusellament del pare quan encara estava embarassada  de mi,  i vaig decidir comprometre’m i dir que “la mare, mentre jo pugui, no patirà mai més”.”

     

    Aquesta intervenció, que donava compte del treball de la dona, va permetre posar de manifest com els oficis de les dones estaven vinculats al treball precari, a no tenir mai una feina digna. D’altra banda els deures familiars retenien les dones a la llar les poques hores lliures de què disposaven. També la misogínia dels seus companys de feina feia difícil establir vincles de solidaritat organitzada. L’altra cara de la moneda era, òbviament, que els treballadors actuaven convençuts que la possibilitat d’incorporar els condicionaments del treball femení a l’agenda reivindicativa del moviment obrer comportava un risc de competència capaç de reduir les seves pròpies retribucions salarials (S. Tavera, 1997). I això sense oblidar que diversos oficis varen ser prohibits a les dones. I que les assignatures “Hogar”  i “Educación Fisica”  foren obligatòries per  a totes les nenes que estudiaven.

    Tot plegat una enorme invisibilitat que contribuïa encara més a augmentar els silencis i l’ocultació.

     

    Diu la Mercè, en relació a l’obligada submissió i al caràcter silenciat de la memòria:

    “Es va considerar com a obligatori el “Servicio Social” que durava sis mesos, i que era indispensable per a moltes coses”

     

    També les condicions sovint modestes de les llars, i la subsegüent absència d’alfabetització correcta de les dones, la militància d’algunes dones vinculades a un  grups polítics, per definició subversius, i  la necessitat de no fer-se veure, accentuaven, encara més, el caràcter silenciat d’aquesta memòria durant la postguerra i el franquisme.

    “La dona havia d’ajudar l’home, no havia de dirigir. L’objectiu era el control de la població femenina”(Campmany, Oranich, Balletbó, 1998)

     

    Certes lleis acompanyaven la invisibilitat. Es prohibí també l’avortament i la propaganda de la contracepció. Es creà la “Sección Femenina”, encapçalada per Pilar Primo de Rivera, per explicar la nova missió de la dona al si de la ideologia feixista:

     

    I la Teresa, en relació a la invisibilitat i el trencament dels vincles, s’expressa així:

    “ Has de lluitar molt amb l’ambient en el que et mous, si ets una dona […] la meva mare, després de la guerra, era la primera masclista. El franquisme l’havia capat; la por l’havia canviat i jo quasi no la reconeixia. […]

    Els meus pares varen decidir, per a protegir-me, que jo marxés, refugiada,  amb una tieta a la URSS, i jo anava il·lusionada fugint de les bombes i de la gana. Allà vaig estar nou anys refugiada i patint dues guerres.

    Però mai no he pogut tolerar que els meus pares se m’haguessin tret de sobre, perquè això em feia anar inventant històries diverses per tal de poder suportar la llarga separació. […]

    Quan vaig tornar, la mare no era la mateixa, el meu pare no parlava, i el meu germà s’havia vinculat a la dreta.”

    Una mare tan lluitadora durant la República, i tant silenciada i repressora després.

    La Teresa d’una banda considera que el seu exili, segons com, va ser una sort, però alhora manifesta les seves enormes dificultats per reconèixer la seva família i, especialment, la seva mare i, sobretot,  per entendre el trencament del vincle.

     

    En una altra sessió i, vinculat a l’escola, apareix el tema del compromís de la dona amb la República i la queixa, altre cop de la Teresa (primera generació)

     “Les dones que no escriuen, no són intel·lectuals? Així significa que no participen a la salvaguarda de la cultura?. O que s’han compromès d’una altra manera?”

    I l’acompanya la Maria:

    “En el cas que anessis a estudi, el casament significava la fi dels estudis”

     

    Potser, D. Voldman, (Voldman, 1992) diu la quelcom que podríem aplicar a aquestes dones valentes: “La memòria no és conservació, sinó la reconstrucció del passat a partir del present, és a dir la resignificació d’allò que vares patir.”

    La memòria és selectiva per essència, i l’oblit és una de les formes privilegiades de la seva organització, i així contribueix a estructurar la identitat individual o col·lectiva. La història de l’oblit i la història de la memòria són paral·leles i reinventen la construcció de la identitat. L’oblit no és mai involuntari, és el resultat d’un acte voluntari, d’una ocultació. Així, és realment molt difícil de recuperar els records guardats o amagats a no ser que triem formes de resignificar-los com ara teràpia, l’escriptura, la pintura, etc., en definitiva, la sublimació.

     

    També les sessions ens varen permetre escoltar els diferents relats de vida, els dols de l’exili, tant l’intern com l’extern, i com aquests afecten la identitat. I com moltes experiències omplen els exilis de significat, sovint negatiu.

    La majoria d’aquests relats reivindiquen la memòria antifranquista, que és una manera de reivindicar la identitat, perquè no hi ha identitat sense memòria. Així, caldrà considerar la identitat com una apropiació a partir de la paraula escoltada per un “Altre”.

    D’altres, que també participaven en aquest grup i,  que primer semblava que no reconeixien ni conseqüències, ni símptomes, mica en mica i en la mida en que anaven passant les sessions, podien adonar-se d’ocultacions, dissimulacions i diversos símptomes, a nivell personal, familiar i comunitari.  El seu discurs les apropava a prendre consciència de com “l’inconscient és estructurat com un llenguatge” (Lacan).

     

    Totes, de forma conscient i militant, i d’altres de manera inconscient, han mantingut un compromís amb la llengua catalana (prohibida, menystinguda, invisibilitzada) també durant el temps que era obligatori la utilització de la llengua de l’Estat, i s’establí la diglòssia o la discriminació de gènere.

    Totes mostraven un altíssim compromís amb la solidaritat, amb la necessitat d’acompanyar d’altres, malgrat el sentiment d’haver rebut la discriminació al llarg de tota la vida, per qüestions polítiques, familiars i /o comunitàries.

    En relació a la discriminació, diu la Maria:

    “El nostre treball mai ha estat reconegut, a diferència dels homes a qui se’ls reconeixia un ofici. El treball domèstic va ser negat (i continua encara avui) i, mai no es va presentar com a una responsabilitat, sinó com a secundari, accessori i complementari del masculí.”

    I totes les components del grup hi coincideixen, consideren palesa la discriminació, especialment pel fet de ser dones i de classe baixa; invisibilitzades per la història, lingüísticament, al sí de la família, en els estudis, en el treball i políticament.

    L’anàlisi que hem pogut fer els coordinadors dels discursos respecte a la transmissió, confirmen la hipòtesi que en situació de “catàstrofe social” (Puget i Käes,2006), el trauma transmès per les dones és acompanyat pel contingut simbòlic del trauma tabú de la discriminació patida i compartida per les dones. Aquest trauma s’expressa també a partir de traumes subterranis transgeneracionals

     

    Aquestes  dones  s’han vist obligades a fer una tasca dolorosa, alhora que imprescindible; obrir, de mica en mica i a través de les diverses sessions, temes que requereixen molt d’esforç i temps: memòria, oblit, patiment, recuperació de la memòria, silenci, record i dols mai resolts. Han fet el difícil camí de tornar narrables les seves experiències: testimoni, teràpia – sublimació, en definitiva – i sabem que quan es pot traduir l’horror i aquest supera la queixa i el plor, estem en condicions de confiar que la transmissió entre generacions es recupera, com a mínim, en part. (Miñarro, Morandi, 2009)

     

    Han recuperat la paraula, han aconseguit parlar de la seva història personal i familiar fins al 36 i dels esdeveniments de les seves vides fins ara. De com les identificacions les varen ajudar a sortir-se’n i de com varen aconseguir l’energia suficient per a continuar la lluita personal, familiar i comunitària.

     

    En totes les sessions varen parlar de les seves vivències durant la guerra i després, segons el lloc en la família (i les etapes vitals), del desmembrament dels vincles, dels llocs aconseguits fins llavors: casa, feina, amics. L’exili, l’exili interior durant la postguerra, la dictadura i la transició, tan aquelles que varen comprometre’s com aquelles que havien passat tant de temps pensant que no passava res però que es van voler comprometre en la transmissió de la història als nens i  adolescents.

     

    També va ser present les pèrdues, destacant les més doloroses i com les van viure. De com es parlava a casa d’això, segons l’origen familiar i el compromís, i de com els dols no es podien elaborar.

    De les esgarrifoses tortures, de la persecució política de proporcions colossals, de la caça de bruixes, de les prohibicions por motius ideològics, d’exercir una professió, de totes les històries ocultes de les que fins avui no havien tingut l’esma ni de rumiar ni d’anomenar.

    “Perquè si esgarrifós fou el tracte als presoners de guerra, més vil, indigne i groller  fou el dispensat als civils, nens, dones”

     De com pensen que la brutalitat de l’esser humà és “sovint més contagiosa que el tifus, i de com es van obrir de bat a bat les més sòrdides tendències criminals que alguns portaven dins seu.

    Es va poder copsar la por com a un sentiment aguditzat, com a teló de fons, la por com a una conseqüència, com a resposta a un fet previ, sabent que quan es juga amb amenaces, perills i desassossec, la por es converteix en una eina de control i una excusa perfecte per introduir canvis estructurals que sinó,  rebutjaríem.

    En aquest grup també es constatà que si la desconfiança és alta, especialment en situacions d’horror, apareix el pànic. El subjecte té tendència a aturar-se, i a fer seus més fàcilment discursos protectors, que situen la culpa d’allò que passa, en un altre que és clarament definit.

    Es constatà com  les vivències de rebuig i la vergonya  pertorben les relacions. El silenci, la culpa, les malalties. Com la psiquiatria de l’època, en mans de l’església i del règim, no les va poder , ni voler acompanyar en les seves dificultats. Però sobretot es varen manifestar els nombrosos recursos que havien pogut utilitzar per resignificar el malestar i tot aquell maltractament rebut (lectura,  pintura, escriptura i treball comunitari).

    Aquestes dones estaven en condicions de dir alguna cosa sobre allò que les constituïa com a subjectes, i que insistia en la vida de cada una d’elles.

    No tenim cap dubte que malgrat que el règim va voler destruir tota l’esfera privada, aquella en la que va ser instal·lada la dona mentre mantenia l’home a l’esfera pública, els grups serveixen d’element de lluita contra el fenomen de la invisibilitat de les dones i com recuperar la paraula afavoreix la visibilitat i el reconeixement.

     

    Diuen a cor:

    “A més patiment, més militància i més salut”; “ “Cada sessió m’allibero d’una nosa “, o “ Ara és la millor època de la meva vida “.

    A la darrera sessió, com a comiat, la Cèlia pren la paraula per a compartir amb el grup el “secret més ben guardat de la seva vida”. Quan la seva mare tenia 80 anys va ser diagnosticada d’esquizofrènia, com a conseqüència de l’aparició de somnis horrorosos, de pors no justificades, de deliris. Així apareixia tot el maltractament rebut durant tant de temps.

     

    Diu la Cèlia:

    “ li va jugar una mala passada el cervell per les penalitats. En aquell moment li varen administrar una medicació que l’adormia del tot, jo vaig prendre la decisió de no donar-li, de cuidar-la, de posar-hi una persona mentre jo treballava, i d’acompanyar-la sempre … la mare va morir l’any 2000, als 92 anys ,  sense haver pres més medicació que algun ansiolític de tant en tant .

    I  continua….ara vull fer una pregunta [adreçant-se als coordinadors i demanant-los-hi que ocupin el lloc de notaris]: Tota la por que ella tenia, totes les reaccions, la demanda de posar reixes a les finestres, era la conseqüència de l’afusellament del pare, del temps a la presó, de les condemnes a mort, del patiment al llarg de tota la seva  vida, de tot allò que li va passar? ……… Oi que això no era una esquizofrènia? ”

    Els coordinadors varen “donar fe” que no es tractava d’una esquizofrènia, sinó dels efectes psíquics d’un maltractament continuat, de la presó, de la clandestinitat, del desemparament i de no haver pogut tenir mai una feina digna.

    Quedava clar que els somnis de la mare de la Cèlia no eren, com diu Sigmund Freud (1909), cap satisfacció disfressada de desig reprimit. Aquests somnis eren el resultat d’un greu traumatisme, d’un maltractament i d’un horror sostingut durant molt i molt de temps. El mateix Freud se’n va encarregar de fer l’excepció a la regla, en situacions de guerra.

    El treball compartit del grup, el testimoni, el reconeixement, la recuperació, la circulació de la paraula, i la possibilitat d’una escolta diferent, varen permetre que la Cèlia resignifiqués elements fonamentals de la seva vida, que voluntàriament havia guardat en secret. Aquesta va ser la cloenda de la tasca de grup i el regal comunitari que ens va fer la Cèlia. I tal com dèiem al començament, els altres del grup com a auxiliars i acompanyants varen possibilitar no tan sols aquest fet, sinó que propiciaren el funcionament de l’estructura de l’original grup de vida, ara sota la fórmula restitutòria del grup de paraula. Aquest fet ens sembla un dels més destacables del dispositiu grupal  descrit ja que és una forma de reconeixement de la cruïlla freudiana subjecte – grup.

     

     

    RESPONSABILITAT DELS PROFESIONALS EN ELS GRUPS DE PARAULA I REFLEXIÓ

     

    La característica més important de la Salut mental a la postguerra va ser la consolidació del model mèdic, amb tractaments físics, farmacològics i quirúrgics, exclusivament. La dictadura va prohibir la Psicoanàlisi, expulsà els psicoanalistes del país, i així, va subsistir una psiquiatria totalment entregada a l’església i al règim, amb Antonio Vallejo Nàjera al capdavant, estigmatitzant tots aquells que dissentien o que s’havien adherit a la República, i especialment si eren dones, rojos, homosexuals o bojos, i va construir un discurs “científic” on es demostrava la inferioritat i la degeneració de les dones. (Miñarro, 2013)

    Nosaltres sabem que la psicoanàlisi és una forma de literatura, una successió de relats posat en acte pel testimoni. És una forma d’acompanyament del patiment psíquic gràcies a la narració, i al fet de compartir allò que, altrament, només s’expressa amb el malestar o el símptoma, és doncs, un saber sobre el llenguatge i els efectes que té en el subjecte.

     

    Tenint en compte l’originalitat d’aquests grups, quina seria la responsabilitat ètica per part dels “terapeutes” i/o coordinadors? És evident que la tenim i és important, enfront del “rostre i rastre “de l’altre, i que cal una important empatia envers allò humà.

    Caldria, com diu la Haydee Faimberg, (Faimberg, ,2006), una ètica pre-contratransferencial, al igual que en l’elaboració de l’enquadrament?”.

    És, doncs, indispensable saber des de quina posició estem escoltant, i recordar, com ja deia en Freud, que els analistes no poden desconèixer les manifestacions del nostre temps perquè totes modelen i descriuen certa subjectivitat, tant a nivell cultural, històric i antropològic.

    És per això que l’anàlisi de l’analista és indispensable i que dins aquest s’hagi pogut analitzar la realitat del que ha passat al nostre voltant, de l’horror i del terror que va circular per aquest país durant tants anys.

    Perquè quan un analista, en el seu propi anàlisi, no ha analitzat o no ha demanat als seus pares sobre la seva “història”, durant la guerra, la postguerra i la dictadura, es pot trobar en una situació complicada, que caldrà relacionar amb resistències no treballades.

    Seguint Haydee Faimberg: “Potser no va preguntar perquè inconscientment coneixia la resposta o potser perquè, també inconscientment, estava identificat amb la forma en què els seus pares varen viure aquelles èpoques.”(Faimberg,2006)

    Podríem afirmar que la falta de reconeixement és transmesa de generació en generació i té molta importància tant per a nosaltres com pels subjectes?

    Potser, com diu en Serge Tisseron, :” tindríem por de fer mal als pares o de deteriorar la imatge interna que tenim d’ells?” (Tisseron, 1997) Coneixem bé la dificultat de manegar-nos amb conflictes fonamentals, com ara  les identificacions inconscients?

     És per això que quan la falta de reconeixement no és escoltada ni interpretada, provoca sentiments en el subjecte que pot convertir algunes de les nostres interpretacions en inefectives.

    En canvi, el reconeixement allibera la funció del testimoni i l’analista podrà arribar a fer també aquesta funció, la de reconèixer.

    Sabem que la veritat és subversiva. I també que allò que no pot ser, no ha de ser. Hi ha coses que no han d’existir, perquè és una qüestió de drets humans.

    Per acabar pensem que aquests  grups son importants per tal de   sostenir l’acte de transmissió entre generacions. La pretensió d’amagar-ho amb la implantació per decret de politiques d’oblit, té efectes paradoxals i contradictoris i produeix conseqüències oposades a les que es volen: generen ressentiment i divisió.

    Anna MIÑARRO

    Psicòloga Clínica – Psicoanalista

     

    Joan PIJUAN

    Psicòleg Clínic -Psicoanalista

     

     

    BIBLIOGRAFIA

     

    Bleichmar, H. (1997) Avances en Psicoterapia Psicoanalítica. Hacia una técnica de intervenciones específicas. Barcelona: Paidós.

    Campany, A. Oranich, M., Balletbó, A.,  (1978), dona i societat a la Catalunya actual, Barcelona. Ed. 62 (llibres a l’abast)

    Faimberg, H.,(2006) El telescopaje de generaciones. a la escucha de los lazos narcisistas entre generaciones, . Amorrortu editores.

    Frankel, J. (1998) Ferenczi’s trauma theory.

    Freud, A. (1936) El Yo y los Mecanismos de Defensa. Buenos Aires: Paidós.

    Freud, S. ( 1914) Recuerdo, repetición y elaboración. Obras Completas (4ª ed.). Madrid: Biblioteca Nueva.

    Freud, S. (1921) Psicología de las masas y anàlisis del yo. Obras Completas ( 4ª ed). Madrid: Biblioteca Nueva.

    Miñarro, A., Morandi, T. (2007) Repressió, silenci, memòria i Salut Mental. Quaderns de Salut Mental, nr. 4.  Barcelona: Fundació Congrés Català Salut Mental.

    Miñarro, A., Morandi, T. (2007)Trauma psíquic i transmissió Intergeneracional” Quaderns de Salut Mental FCCSM. nº 5. Fundació Congrés Català de Salut Mental.BCN

    Miñarro, A., Morandi, T. ( 2013) Trauma i transmissió. Xoroi Edicions

    Preston, P. (2011) L’Holocaust espanyol. Ed. Base. Barcelona.

    Pijuan, J. (2012) La reconstrucció en grup: fent i desfent llaços. dins Miñarro, A., Morandi, T. (compl.) Trauma i transmissió.”

    Pijuan, J. (2009) Clínica de la repressió en la catàstrofe social. Revista Intercanvis – papers de psicoanàlisi nª 23 nov 2009. Barcelona.

    Pijuan, J. (2012) jornades “Trauma psíquic d’origen social”al COMB Ponència “Els grups de paraula i de reflexió com a dispositiu de reparació i elaborador” maig de 2012. (inèdit)

    Polanuer, M. (2004) Grupos y humanos. Biblioteca Nueva.Madrid

    Puget, J., Kaës R. (comp) (2006) Violencia de Estado y psicoanálisis. Buenos Aires. Ed Lumen..

    Tavora, S.,,( 1997)  Història de la dona. Ed.. El Temps (fascicle iii) Barcelona. “Dones i obrerisme català( 1900-1930)

    Tisseron, S., i altres (1997) El psiquismo ante la prueba de las generaciones. Clínica del fantasma: El psicoanálisis ante la prueba de las generaciones. Buenos Aires: Amorrortu Editores, pp. 11-33.

    Voldman, d.,(1992) La bouche de la verité ?. La recherce historique et les sources orals. Butlletí de l’HTP.

     

     

1 thought on “Saps com m’esborrona el que dius: de les Dones, de la Por i de la Transmissió

Comments are closed.