Identitat, Exili i Salut Mental

    De fet quant parlem d’exili o de desaparicions podríem pensar, que durant anys va existir una nova categoria de ciutadans -ni morts, ni vius, només desapareguts, a l’exili, al mar o ...

    leerlo en castellano

    CORRANDES D’EXILI

    Una nit de lluna plena // tramuntàrem la carena, // lentament, sense dir res.
    Si la lluna feia el ple // també el féu la nostra pena.

    Avui en terres de França // i demà més lluny potser,
    no em moriré d’enyorança // ans d’enyorança viuré.

    Una esperança desfeta, // una recança infinita,
    i una pàtria tan petita // que la somio completa.

    Pere Quart (Joan Oliver)

     

    Com deia en Freud, “Hi ha coses que cal que siguin dites prou vegades…”, i és per això que calen llibres com el que teniu a les mans.

    Perquè davant l’horror d’allò que va passar i que no s’ha de repetir, s’ha de fer la feina d’elaborar-ho, especialment perquè durant tots aquests anys la salut mental ha estat lluny d’allò que caldria esperar.

    De fet quant parlem d’exili o de desaparicions podríem pensar, que durant anys va existir una nova categoria de ciutadans -ni morts, ni vius, només desapareguts, a l’exili, al mar o … (Videla) – (encara avui, a l’estat espanyol, tenim 130.000 desapareguts de la dictadura). En definitiva, és el que realment desitgen els dictadors, que desaparegui tot, tant les persones com els ideals.

    Així que, durant anys, els exiliats no han existit.

    Com sabem, en aquest país es va implantar el terror, es va desarticular, es va desprestigiar i es va condemnar a l’oblit tot allò que s’havia construït amb tant de delit i tant d’esforç.

    I aquest maltractament greu i continuat en el temps i el malestar que va generar només va ser escoltat, quan es va fer, per una psiquiatria biologista i/o manicomial.

    Es pot analitzar l’exili des de diferents punts de vista: jurídic, social, sociopolític, antropològic, etc. Ho enfocaré des del punt de vista psicoanalític amb la consciència de que són nombrosos els factors aliens que en situació de catàstrofe social actuen danyant la persona de l’exiliat en forma aguda, profunda, al canviar la seva perspectiva de vida.

     

    LES PÈRDUES I EL PROCÉS DE DOL

    Les pèrdues són inherents a l’esser humà, tal com ho és la vida i la mort, és a dir, que la vida està plena d’incorporacions i també de desaparicions. Durant tota la història, les persones ens veiem abocades a afrontar pèrdues significatives: persones, aspectes d’un mateix, pèrdues del cos, d’objectes, de relacions, d’ideals, d’il·lusions, d’interessos.

    I totes les pèrdues significatives cal que facin el dol i tots els dols han de ser elaborats. Però si el procés d’elaboració del dol és ignorat, retardat, demorat, com ha passat en aquest país, poden aparèixer dificultats.

    De fet, el dol és un procés, un procés normal, dinàmic i actiu, i no un estat. És tracta d’un procés íntim i privat, però alhora públic (rituals, dol, etc.). El dol és un procés tendent a la reorganització i a la elaboració, amb dimensions individuals, familiars i socials.

    Podríem definir-lo (del llatí dolus = dolor, llàstima, aflicció; l’expressió doldre’s = saber greu) com una resposta emotiva a la pèrdua d’alguna persona o alguna cosa. No és doncs, un moment, no és una situació, no és un estat, és un procés de reorganització, que ha de tenir un començament i una fi.

     

    DOL I MELANGIA

    Al 1917 en Freud a “L’aflicció i la melangia”, defineix el terme dol com un “passar normal” davant de reaccions anormals a la pèrdua (melangia). Afirmava que el paper del “dol consisteix en recuperar la energia emotiva investida en l’objecte perdut per a reinvertir-la en d’altres coses estimades. Destacava com a trets del dol, un profund abatiment, manca d’interès pel món exterior, poca capacitat d’estimar, o una inhibició de l’activitat, entre d’altres”.

    De totes maneres la intensitat del dol no depèn de la naturalesa d’allò perdut, sinó del significat, del valor que li atribueix el subjecte, és a dir, de la inversió afectiva que hem dipositat en allò perdut. Per tant, a més vincle, més dolor.

    En el cas que avui ens ocupa i després de setanta dos anys, a diferència d’aquelles persones situades del cantó dels vencedors i a les que sí que se’ls ha reconegut la pèrdua, hem de parlar en molts casos, d’ una situació de dol “congelat” (inhibit, absent, emmascarat, evitat, reprimit, etc.). Tot plegat, d’ una dificultat en el desenvolupament afectiu, una dificultat per a l’expressió de les emocions, una inhibició.

    Davant, doncs, d’una situació inesperada: haver-se d’exiliar de manera forçosa, o la pèrdua d’un ésser estimat per afusellament o desaparició, apareix una inhibició inicial, una prolongació de la negació, especialment quan es tracta d’un dol múltiple (és a dir que es perden moltes coses alhora, totes valuoses, importants i significatives). I en el cas de l’exili, es perden també, els punts de suport de la xarxa vital de l’individu.

    Sens dubte els dols de l’exili, tant l’extern com l’intern, afecten sempre la identitat. Tots els dols generen canvis en la identitat del subjecte.

    I quan s’ha patit l’horror de la guerra i l’exili obligat, la situació implica dificultats importants.

    En les circumstàncies descrites, el símptoma més important és la tristor, especialment en aquells testimonis on el silenci i la repressió s’acarnissà més, com ara les dones, de classe baixa i nació oprimida (M. M. Marçal). És en les dones on hem trobat molt plor i molta culpa. Sentiments de culpa que varen agreujar-se paulatinament per diverses circumstàncies, com ara insinuacions i critiques de l’entorn, comprovació de que no es pot tornar al país d’origen, i també per les dificultats del propi exili.

    Per no tots els exilis varen ser iguals. Els exilis varen ser diversos. Alguns varen passar la frontera a peu, d’altres varen arribar a l’exili després d’haver estat presoners. A d’altres, que havien estat condemnats a penes de presó, els hi va ser commutada per la pena d’estranyament. D’altres, nens i nenes, varen ser acollits a l’URSS, i varen viure com a exiliats, sense poder mai reagrupar-se amb els seus pares vius a l’Estat Espanyol.

    Així l’experiència d’expulsió o estranyament també desencadenà diversos sentiments que varen impregnar les seves vivències i els seus comportaments en el país d’exili. Aquests sentiments varen aparèixer més tard com a malestars severs que incloïen reaccions i alteracions.

    A l’arribar al país d’exili, a molts, se’ls hi afegiren experiències diverses que varen omplir l’exili d’un significat negatiu i obligat. I això perquè l’exili no representà nomes una pèrdua d’allò viscut, sinó que progressivament va significà una pèrdua del que un era, és a dir, de la pròpia individualitat, ja que és des del naixement l’ésser humà va adquirint els seus coneixements, els seus valors, una forma habitual de ser i de reaccionar, i va desenvolupant-se d’acord a la seva pròpia realitat, prenent consciència, integrant-se o modificant-se per a créixer, fixant fites i objectius.

    Pensem doncs, que el dol no elaborat, congelat, … , es pot considerar proper a la melangia, i que la melangia conté alguna cosa més que el dol normal. El dol elaborat mou al subjecte a fer un treball d’elaboració, d’acceptació i de renúncia, mentre que quan aquest dol no es pot elaborar i queda obturat, les dificultats augmenten.

    En la recerca feta, hem trobat sovint una conjunció de melangia i dol, amb coincidència en les circumstàncies de la vida que els han motivat. Perquè tot i que dol i la melangia tenen els mateixos trets, en el cas de la melangia s’hi afegeix: la pertorbació del sentiment d’un mateix, sobretot perquè a la melangia hi trobarem també la pèrdua de l’ideal.

    El dol i la melangia són com ferides obertes que impedeixen tornar cap a un mateix, i buiden al subjecte fins a l’empobriment total, amb l’aparició de símptomes i malestars. La melangia, no obstant, ens planteja d’altres preguntes difícils de respondre.

     

    ELS DOLS ANCESTRALS

    L’exili, doncs, ha significat, per a molts, dificultats importants: allò que “no es pot explicar” allò que “no es pot dir”, i que s’ha convertit en secrets i dols ancestrals.

    Els dols ancestrals són aquells no processats, aquells en que els ancestres tenen presència a través dels descendents. Aquests ancestres són personatges idealitzats, que tenen representació i estan investits amb una forta carrega libidinal i/o hostil. Tenen, doncs, vigència en les generacions posteriors, capturen i alienen sectors del psiquisme d’un o diversos descendents. Així, el procés identificatiu no respon només a investidures abandonades des de l’espai subjectiu i libidinal propi del subjecte.

    Es tracta d’un procés inconscient, pel qual un o diversos membres d’una família, són identificats per l’ascendent en relació a un tercer (l’ancestre), i investits amb una càrrega libidinal i/o hostil destinada a aquells.

    Així, els descendents prenen la designació per a ells, i un sector del “seu psiquisme queda atrapat en una identificació alienant” (Benghozzi). Alienant, perquè els hi pren la possibilitat d’accedir a la veritat de la seva identitat i, per tant, a la seva pròpia historia. D’aquesta manera, el subjecte queda tancat en un “cul de sac” de difícil sortida, ja que si, d’una banda té el profit narcisista de no haver d’elaborar les diferències sexuals i generacionals que l’imposa la superació del conflicte edípic, de l’altra el deixa capturat i perdut en un món sense sentit propi.

    La identificació inconscient alienant és una forma especial d’identificació que, com diu Heydée Faimberg, “condensa trets generacionals, i la defineix com a alienant perquè és portadora d’una història que, en part, és d’un altre. Aquest tipus d’identificació serveix per a resistir la ferida infligida per l’Edip i les diferències generacionals, obstaculitzant així la dialèctica entre el registre narcisista i l’edípic”.

    Els dols ancestrals, difícils, s’assemblen doncs als dols patològics en que, allò que no ha pogut vincular-se a la paraula són fonamentalment els efectes provocats per la mort de figures significatives. Però, es diferencien en que la dificultat de tramitació no es refereix a una pèrdua pròpia, sinó a una pèrdua no elaborada, patida per un ascendent, que té efectes i imposa un treball psíquic inconscient afegit a la descendència.

    Quan en primera generació es clausura el processament d’un dol, les generacions següents no reben les condicions per a la nominació de les emocions associades als efectes d’aquestes experiències.

    “Allò que no es pot dir en primera generació es transforma en allò que no es pot anomenar a la segona i en allò que no es pot pensar en la tercera” (Tisseron).

    Així, com que no han estat anomenades les experiències emocionals pels pares, no poden ser objecte de cap representació verbal als seus descendents, i això porta a un procés frustrat de simbolització. Aquesta manca de simbolització es produeix fonamentalment, quan la primera generació ha patit períodes conflictius. Així, quan apareix l’angoixa, els estats depressius, i d’altres patologies, els fills han de fer un treball psíquic destinat a comprendre el que està passant.

    En aquest ambient dramàtic, els actes incomprensibles i la falta de paraules poden acabar en el descendent en estranyes construccions. Allò que no es pot anomenar pot prendre la forma de fòbies, compulsions obsessives, problemes en els aprenentatges, etc., que no només estan vinculades al conflicte entre desig i prohibició, sinó també al conflicte entre el desig de saber i comprendre i les dificultats que el context imposa al coneixement.

    A la tercera generació ens trobem amb allò que no es pot pensar i el descendent pot rebre en ell mateix, sensacions, emocions, imatges, potencialitats d’acció, angoixes sense nom, símptomes en el cos que li semblen estranys, desenvolupament de símptomes desproveïts de sentit i que no s’expliquen.

    D’una forma més clara hem pogut constatar aquest símptomes en el cas dels nens exiliats, robats o evacuats. Tots ells consideren que els hi va ser robada la seva infantesa, i s’identifiquen amb una generació perduda. Tots estan d’acord en que és impossible sortir indemne d’un terror tan espantós.

    “80.000 joves sense calçat digne d’aquest nom, sense mitjons, sens camisa i rere les filferrades continuen la seva existència en la més gran incertesa del demà”. Felip Solé i Grègory Tuban.

    Tots ells parlen d’allò que han arrossegat la resta de la vida, de les seqüeles físiques i psíquiques: la ruptura de la infantesa, la destrucció i l’allunyament del seu país, la separació de pares i de família, la mort, la humiliació, la vergonya, la culpa, les malalties.

    I tot com a conseqüència de la ferma voluntat dels sollevats de purificar el país. Molts pares desapareguts no ha estat considerats, i els “fills de rojos”, els nens de convents i auxili social, han estan sempre portadors d’estigmes.

    Deia Vallejo Nájera :

    “Y legarán a sus hijos un nombre infame: los que traicionan a la patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados”.

    És important la descripció de les conseqüències que fa l’autor Ernesto Sábato.

    “Sense identitat i robats als seus familiars, els nens exiliats sols o desapareguts, constitueixen i constituiran per molt de temps una ferida oberta en la societat. En aquests nens s’ha malbaratat allò indefens, allò vulnerable, allò innocent i s’ha donat forma a una nova modalitat de terror”.

    Com a conclusió i per tal de transmetre de forma més clarificadora el recorregut anterior, m’ha semblat adient compartir amb vosaltres una experiència d’exili interior que, tot i semblar única, la podem trobar a moltes d’altres d’exiliades o exiliats tant externs com interns.

    En Quim, la paraula clausurada, o tots els silencis.

    Quim tenia cinc anys el 19 de juliol de 1936. Passejava amb el seu pare, quan un capellà i un falangista varen cridar al seu pare des d’un cotxe i se’l varen endur. En Quim va quedar tot sol al mig del carrer. El seu pare no va poder acomiadar-se, coneixia a qui el cridava i va confiar en ells. El capellà li va garantir que no passaria res.

    Anys més tard en Quim reconeixeria la cara als seus botxins.

    A en Quim el varen recollir uns veïns i ell començà a adonar-se’n de que passaven coses estranyes. La família va començat a cercar al pare però ningú sabia res. Uns deien que estava a la presó, d’altres que l’havien llançat a mar amb una pedra al coll.

    Des del moment del segrest, en Quim va emmudir, no va parlar ni una sola paraula durant quatre setmanes. I també a partir d’aquest moment comença a patir gana, a passar fred i a escoltar crits al cementiri. Ell acompanyava a la mare per a comprovar si entre les robes dels afusellats trobaven alguna del pare.

    Quan es veu en cor de parlar, serà a casa. Allà tampoc li permetran dir res, ni fer cap pregunta. El silenci ocupà tota la casa i a la resta de la família.

    Quan algú, finalment, va informar de la mort del pare el silenci encara va ser més greu. La mare no va poder cuidar-se’n, plorava a tothora, tant si cuinava com si planxava i va entrar en una situació greu de depressió, tot creant una muralla, una barrera de ferro colat que impedí a en Quim sentir-se acollit i protegit.

    La mare el rebutjava dient que s’hauria estimat més que fos una noia i així la podria ajudar i substituir en les tasques domestiques. No va tenir mai joguines i es sentia molt diferent a d’altres nois. Va continuar callant sempre i a tot arreu.

    A partir d’aquest moment té cura d’ell i de la seva salut una tieta, menjava el que li donaven els veïns, pocs, i tant al carrer com a l’escola era rebutjat com a “fill de roig”. La versió familiar i social, aquella que ocultava la veritat, va durar fins fa un any.

    Finalment es va saber que el pare havia estat llançat a mar amb una pedra al coll. Durant, la versió divulgada per els feixistes, era que havia abandonat a la família i havia marxat a Xile.

    Les circumstàncies no va ser diferents a la adolescència. Quim era molt tímid, no sortia, no tenia amics, no anava a ballar (a l’envelat només entraven feixistes i no permetien l’accés a fills de rojos). A d’altres llocs li era impossible demanar a una noia per ballar, caminava malament, es bloquejava al parlar, quequejava, i no somreia mai. Avui encara té la cara rígida i somriu poc.

    Ha dormit malament tota la vida i ha patit malsons i terrors nocturns.

    Va tenir moltes dificultats per a trobar parella, i finalment es va casar amb una dona força més gran que ell, el pare de la qual també havia estat afusellat i patia d’una desorganització important de la personalitat.

    Podem veure com el discurs dominant, que definia idees i normes per a esser reconeguts en el seu espai social, a la seva ciutat, no coincidia amb la realitat del nostre testimoni i no li va permetre mai cap reconeixement.

    No només va tenir dificultats importants per a construir la seva subjectivitat, sinó que aquestes circumstancies també li varen impedir una adscripció adequada a les identitats col·lectives.

    L’absència del pare per desaparició, la imposició interna i externa del silenci i la impossibilitat de fer el dol que corresponia, li va generar importants vivències des estructurants i depressives que varen imprimir petjades traumatitzats que han estat transmeses a les generacions següents.

    Quim mai va tenir garantida la instància que permet fer el vincle social, ni la transmissió de valors, ja que la situació traumàtica viscuda per el seu grup familiar va produir efectes identificatius i va fer que allò traumàtic fos substituït total o parcialment en algun aspecte de la seva identitat.

    En aquest cas, el trauma es va quedar sense elaboració, tancat i clausurat. Durant les cinc entrevistes fetes va resultar evident el pes traumàtic d’haver presenciat el segrest del pare, i tot just en el moment en que començà a parlar, a testimoniar, va aparèixer un durador plor insostenible i molta angoixa.

    En Quim pateix de certes dificultats en les simbolitzacions, importants reaccions psicosomàtiques mal diagnosticades i molts efectes traumàtics que l’han acompanyat tota la vida i fins avui. De fet ell considera aquests símptomes i efectes com a pilars de la seva vida.

    En la història d’en Quim també és significatiu el fet de que una família amb el pare desaparegut es pugui convertir alhora en “repressora” i com podem veure que la víctima es converteix en victimari i/o es victimitza.

    Sabem, d’altra banda, que molts d’aquests fenòmens poden estar relacionats amb la culpa, que ampliarem en un altre article.

    Malgrat que la melangia l’ha acompanya tota la vida, melangia que va irrompre a la seva vida el dia que varen segrestar el pare, en Quim, en els darrers mesos ha pogut fer un cert procés d’elaboració del dol congelat, especialment a partir de la mort de la seva dona, de la comprensió de la greu malaltia psíquica que pateix un dels seus fills, i del desig de conèixer i investigar el destí real del seu pare.

    Del desig de poder dir, de poder testimoniar.

    Avui però, a en Quim, encara li costa somriure.

    Aquest testimoni fa referència a allò central del trauma psíquic: la dialèctica d’un conflicte, d’una contradicció, entre la tendència -moltes vegades imposada, d’altres triada, per poder sobreviure- de negar i oblidar, i el desig de saber i més endavant de testimoniar, de proclamar en veu alta, de donar significació a tot allò viscut: el desemparament, la por, la vergonya, la humiliació, el silenci, la culpa… , la desnutrició i la malaltia.

    Allò que va fer del subjecte un presoner inexorable de processos que li generaren dolor al llarg de la seva vida.

     

    LA SALUT MENTAL DURANT LA DICTADURA

    Vull fer una referència a com es va poder desenvolupar la salut mental durant la dictadura.

    Aquesta etapa mostra clarament com la definició de salut i salut mental depèn del moment històric i ideològic, i no respon només a “com sigui” una persona, independentment del context en el que viu.

    Durant la dictadura va aparèixer una pràctica discursiva basada en una ideologia de la diferència, que va servir, per mitjà de la creació de sistemes de control social, per a garantir la marginació d’aquells considerats com a diferents -bojos, dones, rojos, homosexuals-.

    Les mesures aplicades optaven fonamentalment pel control de l’ambient en consonància amb el control social propi d’un règim autoritari.

    Malauradament no es podia trobar cap altre pensament, ja que varem perdre importants teòrics i clínics formats abans de la Guerra, com l’Emili Mira, en Francesc Tosquelles o l’Àngel Garma, que es varen exiliar.

    Entre els que es varen quedar destaquem Júlia Coromines i Pere Folch i Mateu, introductor de la psicoteràpia psicoanalítica a la institució publica a Catalunya, i podem recordar durant la nostra formació universitària com en una universitat eixuta de paraules, ells ens van transmetre el desig, la energia i la il·lusió de treballar en el nostre ofici.

    A partir de la dècada dels 60, es va produir algun canvi, possiblement per les influències i entrades de pensaments de diferents autors que qüestionaven ideològicament les teories en Salut Mental. Laing, Cooper, Basaglia, Foucault o Canguilhem, entre d’altres.

    Tot i la millora, encara avui el panorama no és del tot engrescador, perquè la salut mental continua, fonamentalment, en mans d’ordres religioses i de laboratoris farmacèutics.

    Però com que els professionals no podem mantenir-nos al marge ni emparar-nos en una neutralitat impossible, caldrà continuar treballant.

    Sobretot perquè cap societat pot sobreviure al desconeixement de la seva història, per molt terrible que sigui. Continuaré compromesa en aquest ofici i amb aquesta feina per tal de contribuir, en la mida del possible, a prendre consciencia, per a intentar garantir que la demanda de justícia sigui garant de l’existència de l’ordre simbòlic i quedi així inscrit en la cultura i per intentar impedir que la discriminació es perpetuï, que la mentida ocupi el lloc de la veritat, que la impunitat i la perversió quedin instal·lades i facin vulnerable a tota la societat i a la pròpia democràcia, i per tant, que els ciutadans no siguin iguals davant la Llei.

    També caldrà que s’intenti evitar que, en un discurs pervers, s’equipari el concepte de justícia i el de venjança, ja que això faria possible que es considerés l’oblit com a una de les bases de l’estat de dret.

     

    Per a concloure ens ajuda el poeta, el poeta del proletariat, en Joan Salvat-Papasseit, i ens ho diu amb d’altres paraules:

    Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
    (Vosaltres no sabeu
    què és
    guardar fusta al moll:
    però jo he vist la pluja
    a barrals sobre els bots,
    i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
    sota els flandes
    i els melis, sota els cedres sagrats.

    Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
    i la volta del cel era una foradada
    sense llums als vagons:
    i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

    Vosaltres no sabeu
    què és
    guardar fusta al moll:
    però totes les mans de tots els trinxeraires
    com una farandola
    feien un jurament al redós del meu foc.
    I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.
    I en la boira es perdia el trepig.

    Vosaltres no sabeu
    què és
    guardar fustes al moll.
    Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
    —que són de tants colors
    com la mar sota el sol:
    que no li calen veles.

     

     

    Barcelona, Setembre 2012

    ANNA MIÑARRO

2 thoughts on “Identitat, Exili i Salut Mental

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *