Camp d’Argelers: el rastre (rostre) de la violència

    Aquest article  parla de la memòria del terror, de l’horror, d’ una marca inesborrable que, obligatòriament, es transmet, a través de generacions. La fugida en l’oblit, és impracticable. El retorn del record s’imposa. I així ho testifiquen tots els treballs i recerques fetes fins avui.

    Em deia en Toni a l’entrevista que li vaig fer fa pocs mesos (en Toni és un ciutadà internat a Argelers al febrer de 1939, torturat en un camp de càstig i empresonat en retornar a Barcelona al gener del 1941): “la tortura és pitjor que la mort, perquè crea un mort per tota la vida que pateix sense solució”.

    Tal com va definir Todorov:

    “La tortura és pitjor que l’assassinat, perquè, en torturar a un ciutadà, no em conformo eliminant aquell que em destorba, sinó que obtinc una satisfacció del seu patiment, de la seva exclusió de la humanitat, i aquest gaudi dura mentre ell visqui. La tortura deixa una marca inesborrable en el torturat, però també en el torturador. I la tortura institucional és pitjor encara que la tortura individual, perquè subverteix el fonament mateix de tota idea de justícia i de dret.”

    Argelers de la Marenda és el primer camp dissenyat per les autoritats militars franceses al 1938. No és, un accident de la història, és un lloc d’internament pensat i previst com a tal i destinat als futurs perdedors de la guerra. A l’article primer del decret llei que el crea, precisa que els individus considerats perillosos poden, segons criteri i decisió dels prefectes, ser allunyats del lloc de residència habitual i en cas de necessitat obligats a residir en un centre designat pel ministeri de defensa i la guerra o del ministeri de l’interior.

    La decisió de crear Camps al sud-oest de França destinats als republicans es pren a Paris en plena guerra civil espanyola.

    “Era una desolació, com un corral”, diu un altre testimoni del camp. “Com un malson incrustat a la memòria”. D’altres deien: “L’hotel de la sorra amb vistes al mar”. Moltes pèrdues i totes a l’hora.

    En ser internats comencen ben aviat les dificultats i les relacions tenses: algerians i marroquins vigilaven el camp, inspiraven terror, i s’assemblaven massa als regulars marroquins que lluitaven al costat d’en Franco……

    De forma immediata, apareix la por, el temor, la inseguretat, que implicava la consciència d’indefensió biològica i de desemparament social en aquesta situació amenaçant. I la por és una emoció intensa. Indica que el significat que el subjecte atribueix a la situació en la que es troba, és de perill i el subjecte la percep i compren com a una amenaça vital.

    Aquesta amenaça vital es percebuda en situacions d’internament en camps de concentració i d’exili com amenaça de mort física, molt sovint real, i com a perill de ser agredit, colpejat, violentat, torturat, és a dir, com a amenaça a la integritat corporal.

    La percepció de l’amenaça com a imminent pot transformar la por en terror o pànic, alterarà el funcionament psíquic i desencadenarà processos psicopatològics específics.

    Després de més de setanta-cinc anys, podem encara observar por, de vegades poc visible, de molts d’aquells ciutadans que varen patir internament, exili, tortura i maltractament.

    En alguns casos la por va derivar en conductes socials menys reconegudes, subjectiva i socialment, i ha produït una privatització obligada del dolor mantenint encoberts els malestars i els efectes psíquics.

    Amb aquest article, caldrà fer  un petit recorregut a través de conceptes teòrics, però també: analitzar les  conseqüències d’internament en el camp;  de la sortida del camp i del retorn;  de la impunitat; les pèrdues històriques dels drets econòmics, socials i culturals; el trauma psíquic i la seva transmissió; el silenci i l’atenció en Salut Sental que varen rebre aquests ciutadans.

    El concepte de psiquiatria de guerra, ha estat també anomenat “catàstrofe”., apareix després de la primera guerra mundial. Però Sigmund. Freud descrivia,  ja abans de 1920, les “neurosi de guerra”, el concepte de trauma psíquic i el desenvolupament de la patologia conseqüència d’aquest, a la que va anomenar com a “neurosi traumàtica”.

    Clàssicament aquests conceptes varen ser aplicats a les reaccions observades després d’un fet de característiques particulars identificables (situacions de combat, camps de concentració, catàstrofes, maltractament físic o psíquic), que es produeixen per sorpresa, inexplicable i brutal i que significa una amenaça a la integritat física i/o mental, que es troba fora de les experiències quotidianes del subjecte, i sobre la qual no es pot exercir cap control.

     

    En qualsevol cas, la experiència clínica indica que no tots els subjectes exposats a la mateixa situació traumàtica, presenten alteracions en la salut mental, posteriors i relacionades amb el fet. I, quan ho fan, son de diversa natura, qualitat i magnitud.

     

    INTERNAMENT AL CAMP D’ARGELERS

     

    El camp d’Argelers es convertí en un espai d’horror, de terror.

    I el terror, a més d’una activitat amb finalitat repressora, es convertí en un mètode de control social, en un element important de la forma de govern feixista.

    Molts ciutadans internats en el camp, confirmem el tracte inhumà dispensat als republicans, les condicions de vida indescriptibles, l’estricta vigilància a la que estaven sotmesos, els camps de càstig, les múltiples situacions d’agressió i/o de violència, que provoquen patologies vinculades al patiment i/o  vivències traumàtiques.

    Al camp d’Argelers, i això és extensiu a tots els camps de concentració tant a l’estat espanyol com al francès, et prenien la identitat, i passaves a ser un número que no tenia cap valor, és a dir, que podia intercanviar-se en qualsevol moment.

    Que et prenguin la identitat dóna una significació de pèrdua fonamental, com si et demanessin de fer un dol sobrehumà: deixes de ser qui ets, i això equival a la més profunda desestructuració, a allò que els professionals de la salut mental vinculem a la psicosi. Instal·lar-se i assumir-se com el número que els havien atorgat requeria una força personal que només aquell que ja es trobava en una situació d’equilibri excepcional previ va poder superar.

    Aquesta, la pèrdua d’identitat, és una primera commoció que genera als subjectes una crisi important, perquè la seva continuïtat es veu afectada.  Al camp, no és ningú, el futur és incert, i es desconeix si arribarà un futur o bé si emmalaltiràs i moriràs. L’ avui és l’única certesa del ciutadà dins el camp i aquest es converteix en el seu vincle amb la salut.

    El cos patia carències bàsiques: infeccions, i  moltes malalties atribuïbles a la manca de recursos físics que garanteixen la salut… En aquestes circumstàncies límit, els ciutadans pateixen també d’una manca de defenses en el seu sistema immunològic que, sovint, els podia dur a la mort. Només aquells que varen aconseguir acceptar la realitat com a inexorable varen poder suportar-ho amb uns mínims de salut mental,

    aquells que varen  recórrer a conductes defensives que el protegissin: l’escissió. A través d’aquesta defensa el ciutadà separa el seu cos del seu psiquisme per tal de poder sobreviure. Malgrat aquest recurs , una experiència traumàtica de la magnitud del camp d’Argelers, deixa sempre empremtes profundes que marquen a foc l’estructura de la personalitat.

    La por a la mort és la por al no res que no només és fora, sinó sobretot dins del subjecte.

    Aquells que varen sobreviure a les condicions infrahumanes, a l’agressió, a la violència i a d’infern damunt la sorra (Robert Capa), són els que, ignorant el no res que els amenaçava des de l’exterior, varen poder cultivar la seva interioritat cercant un autèntic sentit existencial de manera que la mort interior no els signifiqués una amenaça, varen resignificar el maltractament.

    Així doncs, en condicions d’afirmar que el maltractament greu i continuat en el temps, patit per tants ciutadans reclosos en els camps, va comportar nombrosos i greus símptomes a nivell de la salut i la salut mental individual i familiar. I, Aquests símptomes s’estenen tant a primera com segona, tercera i quarta generació.

    No hi ha cap dubte, que la violència, l’exclusió i el trauma són l’origen dels impactes psíquics que produeixen fenòmens de desestructuració. depressions greus; diverses neurosi traumàtiques i trastorns d’ansietat; dificultat en el funcionament social i les relacions interpersonals; conductes autodestructives. aïllament social. i/o abús de substàncies.

    Evidentment les patologies citades sempre depenen de determinades variables com la primera estructuració del subjecte, el temps de l’acció violenta i la freqüència de les agressions.

    També les conseqüències de la sortida del camp i del retorn, poden ser considerares greus perquè els republicans  van haver d’enfrontar-se a l’hostilitat, al desemparament, i, sobretot, al rebuig.

    I, ’horror no s’acabà dins el camp. . Després, els varen començar a aparèixer patologies diverses que alguns autors anomenen síndrome del supervivent (síndrome com a un conjunt de símptomes i/o senyals que caracteritzen el patiment i les ferides).

    Molts varen presentar:

    1. un important complex de culpa vinculat amb el fet d’haver sobreviscut i viscut, quan tants d’altres varen emmalaltir i/o morir.
    2. una tendència enorme al retraïment, a l’enuig i a la depressió.
    3. insomni i alteracions diverses de la son durant molts anys.
    4. Molta apatia general, mals de cap, cansament, i situacions d’irritabilitat i d’explosió.
    5. Desemparament, inseguretat, manca d’iniciativa i d’interès.
    6. Malsons, terrors i imatges de mort i malaltia. Confusió mental.
    7. Disminució de la capacitat de pensar i de sentir.
    8. Diversos dolors reumàtics i neurològics.
    9. Molta malaltia psicosomàtica: les úlceres, trastorns gastrointestinals, pedres al ronyó, colitis, trastorns respiratoris, cardiovasculars i hipertensió. Envelliment prematur.
    10. Angoixa i agitació que inclou tensió interna i sentiments de no vàlua.
    11. Dificultats per estar sol i tendència a estructurar situacions paranoiques.
    12. Canvis constants de personalitat i comportament.
    13. Necessitat de donar sentit a la vida i molta desconfiança.
    14. Incapacitat per a fer els dols, de vegades impedits, de vegades congelats, inhibits i/o reprimits, que ha afavorit una vida de patiment continuat.
    15. Importants problemes en la seva construcció com a subjecte i amb la seva identitat.

     
    Més  tràgic era ser dona als camps: maltractades i internades com els seus companys varen rebre també el càstig i l’oblit posterior pel fet de ser dona. Potser en el camp també tenien en compte allò que deia el psiquiatra del règim feixista A. Vallejo Nágera:

     

    tota dona que hagi defensat la república esdevé immediatament una mena de monstre responsable de “horribles asesinatos, incendios y saqueos” y son las que “animan a los hombres para que cometan toda suerte de desmanes”.

     

    Potser així podem entendre, el més profund silenci interior de la dona republicana represaliada dintre i fora del país, de vegades, fins i tot per els seus propis companys ?? i el pànic, la degradació de la condició humana sotmesa.

    I tot plegat amb la més intensa impunitat.

    Per a parlar d’impunitat, caldrà primer conèixer alguna cosa sobre la seva definició, que no existeix ni en l’àmbit mèdic, ni en el de salut mental. Pel diccionari de la llengua, impunitat significa falta de càstig, i amnistia és un dels mecanismes mes freqüents utilitzats per a establir la impunitat. Significa amnèsia, que és un terminologia mèdica aplicada a la pèrdua de memòria i a l’oblit.

    La impunitat produeix importants alteracions en el camp de la salut mental, degut, possiblement, al fet que els dos pilars en els que s’aguanta és la negació de la veritat –referida a fets i a l’ocultació dels responsables- alhora que en l’absència total o parcial de justícia.

    La impunitat seria, en si mateixa, i per si sola, una violació dels drets humans perquè és una forma d’arribar a l’oblit. Oblit que en el cas dels crims i maltractaments, contra la humanitat és impossible perquè varen quedar gravats en el record, en la memòria dels ciutadans directament afectats, però també en la societat, en l’imaginari col·lectiu que ho va transmetre a les generacions posteriors.

     

    Pèrdua dels drets econòmics, socials i culturals

     

    Aquesta és un altra forma d’impunitat viscuda per molta part dels retornats del camp d’Argelers (majoritàriament obrers de diferents adscripcions polítiques) i, que en molts casos, varen ser empresonats i reprimits en retornar i durant tota la dictadura.

    La manca de feina, l’exoneració, la impossibilitat d’accedir a una atenció adequada a la salut, a una vivenda digna….. Molts obrers que varen omplir el camp d’Argelers, quan varen tornar ja no tenien una feina estable. La majoria s’havien tornat treballadors temporals, o tenien una feina inestable sense garanties. Algú recontarà els nombrosos obrers esperant feina, per hores, a la Plaça Urquinaona de Barcelona, sense contracte, sense cap garantia.

    Aquests han transmès un sentiment d’impotència, de frustració de no sentir-se ciutadà de dret, en definitiva, la sensació de no tenir el dret a tenir drets.

    Molts es varen sentir obligats a negar la seva historia, o ocultar els traumes viscuts per tal que no se’ls identifiqués, i evitar perdre una feina, si és que la trobaven.

    Potser alguns d’aquests trastorns no podrien considerar-se com d’una persona malalta, sinó com a problemes d’una persona prèviament sana, però ara embogida social i psíquicament que presenta canvis significatius: retraïment, desconfiança, soledat, marginació, privació de les necessitats bàsiques, és a dir, anomia.

    En Quico va tornar d’Argelers perquè volia tornar amb la seva dona, i responent a la crida de que “todo español que no tenga las manos manchadas de sangre no recibirá represalias”. En arribar a Catalunya va ser empresonat immediatament a la Model, i així successivament totes les vegades que el dictador anava a Barcelona. Mai més va tenir una feina digna. Mai va poder ser pare perquè havia quedat estèril com a conseqüència de les tortures rebudes. Al cap de molts anys, va trobar una feina: repartia ensaïmades del forn als bars amb una bicicleta, sense cap tipus de contracte.

    En Quico embogia cada vegada que algú li passava pel darrera….a casa, o al carrer fent un cafè…. feia un crit de patiment i dolor i un salt que el disparava fins al sostre. Llavors s’aguantava amb les dues mans a la taula on estava assegut i tremolava com una fulla durant mitja hora.

    En Quico va morir sempre patint, rebutjat per la societat i menystingut per una part important de la seva família, que el considerava un inútil i sobretot un perdedor boig – explica la seva dona.

    El seu germà, també retornat d’Argelers per trobar la família va ser assassinat a la porteria de casa l’endemà d’arribar per les milícies falangistes. Fins fa molt poc ningú de la família havia fet mai referència a les penúries i maltractaments viscuts per tots dos tant en el Camp, com posteriorment durant la dictadura. Ningú va explicar les seves històries, i per descomptat, en Quico no havia estat escoltat, ni  per els professionals de la salut i, encara menys per els de la Salut Mental.

    Estem davant d’una situació greument traumàtica. D’un xoc brutal vinculat a l’amenaça de la vida i a la integritat del subjecte, on el trauma té part determinant en el contingut dels símptomes (malsons, repetició mental del fet traumàtic, reaccions d’angoixa automàtica amb gran compromís somàtic i neurovegetatiu:).

    Que ens duu, a reconèixer El trauma psíquic i la seva transmissió

    Etimològicament “trauma” prové del verb grec que significa “fer mal”, “esgotar”, “deixar exhaust”. Tots ells denoten ferida o injuria.

    I, “el trauma, no s’elabora, és intramitable per al subjecte, però es transmet i persisteix per generacions, va passant de pares i mares a fills, com la vivència d’un horror amenaçant. Passa com un malson i entra en la persona de la generació següent com quelcom que fa mal i perdura” (Miñarro, Morandi, 2007: p.74).

    I més encara quan es tracta de situacions de catàstrofe social, com la que ens estem referint, on la seva intensitat i efectes impedeixen donar resposta adequada al subjecte, és a dir, quan el traumatisme sobrepassa la capacitat d’elaborar psíquicament les circumstàncies de la vida.

    “ELS TRAUMES VISCUTS – SOBRETOT EN SITUACIONS DENOMINADES DE “CATASTROFE “SOCIAL” NO S’ESGOTEN EN LA GENERACIÓ QUE ELS VA PATIR DIRECTAMENT, SINO QUE SON TRANSMESOS ALS SEUS DESCENDENTS I AFECTEN A SEGONES, TERCERES I QUARTES GENERACIONS” (Puget, 1991: p. 9).

    Molts són els exemples de com els estímuls traumàtics, reapareixen en forma de repetició: Primo Levi (1987), descriu com ja alliberat i retornat a casa seva a Torino, durant mesos va continuar caminant i mirant a terra, que era allò que feia en el camp de concentració a la recerca de menjar o d’un objecte que pogués tenir valor.

    Es a dir, que  quan un estímul traumàtic no pot ser elaborat, la situació queda encapsulada, tancada i enquistada en el psiquisme com a una pedra

    “Hem pogut constatar que en la primera generació, allò traumàtic no es pot dir,, es coneix i es reconeix però no pot ser parlat. Es produeix una cripta i un espai en el que queda clausurant allò no dit” (Tisseron, 1997, p. 11).

    A la segona generació es perceben els indicis del què no s’ha dit. El subjecte serà portador d’un fantasma que l’habita heretant l’encriptat i aquest fantasma operarà des de l’inconscient. El fet no pot ser objecte de cap representació verbal. Els seus continguts són ignorats i la seva existència només pressentida. Els fets passen a estar en l’ordre d’allò innombrable.

    A la tercera generació els fets han passat a ser impensables: s’ignora l’existència mateixa d’un secret que pesa sobre un traumatisme no resolt en la primera generació i que produeix símptomes, aparentment inexplicables. El subjecte pot tenir sensacions, imatges, o emocions que li semblen massa embolicades, inexplicables.

    Es a dir, que allò no metabolitzat té efectes directes en la vida de qui pateix, restringeix les capacitats del subjecte, promou actuacions, afavoreix la irrupció de patologies majors o produeix símptomes més específics, i per tant, afecta de forma diversa a les generacions següents.

    Després de tant de maltractament s’imposà el silenci com a única possibilitat de sobreviure.  El silenci, és constituí en la metàfora de tots els horrors patits per una societat segrestada per el terror, trencada pel dolor i per la pèrdua de tot el que tenia valor: perquè el que es proposen les practiques genocides, és destruir el que té valor en si mateix, allò humà. No hi ha paraula per allò que és invisible, pels maltractats, pels torturats, pels exiliats, pels desapareguts. Allò innombrable és la petjada d’aquest exili forçat de la paraula, en què es silencia allò essencial.

    El silenci abraça dos aspectes ben diferenciats: d’una banda el silenci social que va imposar l’Estat Espanyol, que induïa a una identificació alienada amb el seu mandat, i de l’altra la necessitat personal de mantenir silenci posterior a una situació traumàtica.

    Aquesta inducció, va tenir molta importància, no només per la seva potència i per la extensió de la seva vigència en el temps, sinó també per la gravetat dels seus efectes, que va dur a un intent de denegació social.

    Es per això que  “Els testimonis sobre la guerra ens ensenyen fins a quin punt són importants per el fer el dol l’actitud de l’entorn i el conjunt de les circumstàncies familiars i socials. Seria desitjable que el conjunt de les coses pugui, a llarg termini, ser posat en paraules, de manera que pugui ser inscrit en la memòria de la humanitat, i, sobretot, en la de les persones directament implicades, la seva família i els seus descendents. Tot i que hi ha horrors i terrors que no tenen paraules adequades, i que, a més, difícilment troben orelles que puguin escoltar i comprendre, de tal manera que al supervivent d’un drama li caldrà un llarg període, molts anys, per a realitzar un cert treball psíquic silenciós” Nachin (1997).

     

    Però el vincle entre el patiment i les patologies posteriors ha tardat a ser detectat i  reconegut, i, fins i tot acceptat en els serveis de Salut de l’Estat Espanyol.

    Així que haurien pogut  fer els ciutadans amb tanta crueltat i tant maltractament rebut.?

    L’atenció en Salut  Mental a  la dictadura es centrava en una psiquiatria entregada al règim feixista, que consolidà el model mèdic, amb tractaments físics, farmacològics i quirúrgics, exclusivament.

    Va ser el Jefe del Servicios Psiquiátricos del ejército de Franco (A Vallejo Nágera) qui estudià  la personalitat dels presoners en els camps de concentració. Els seus estudis diuen que els presoners es caracteritzaven per un temperament degeneratiu, d’intel·ligència mediocre i personalitats socials innatament revolucionaries, trets que considerava típics dels seguidors de les ideologies antifeixistes i d’esquerres. Aquests trets encara són més importants en el cas de les dones per la seva característica d’inferioritat psicològica. És a dir, que la possibilitat d’atendre i voler atendre els ciutadans republicans , estava totalment descartada, i malauradament amb la guerra varem perdre importants teòrics de la Salut Mental que es varen haver d’exiliar: Emili Mira, Francesc Tosquelles o Angel Garma.

    Vol dir doncs, que el franquisme, va tractar d’esborrar a sang i foc la memòria col·lectiva dels perdedors. I tot allò va marcar de forma indeleble la seva memòria i la dels seus descendents, que no només varem patir la crueltat dels tres anys de guerra, sinó que varen ser objecte d’una despietada persecució quan va acabar la guerra (molts tornant d’Argelers). La repressió durant la postguerra i la manca de professionals de salut mental que poguessin i volessin atendre als ciutadans, no només impedí qualsevol possible curació de ferides psicològiques causades per la guerra, sinó que va afegir patiment a les famílies.

     

    Importància del testimoniatge.

    Recordar i dir la veritat sobre situacions traumàtiques, són tasques essencials per a recuperar la salut mental, no només de les víctimes, sinó també de les famílies i fins i tot la dels perpetradors dels abusos humans amb la finalitat de restaurar l’odre social.

    La lluita dels testimonis que escoltem, demostra també, com la transició espanyola no va poder esborrar de l’imaginari social el sentiment de culpa pel que va passar. Tot al contrari, la transició en lloc de convertir-se en un lloc de trobada i reflexió, s’ha quedat, com podem veure, en un simulacre imposat per les classes dominats amb el vist i plau d’una part important de la classe política.

    Records tan traumàtics no s’esborren malgrat que passin els anys. És llavors quan el testimoni i l’acompanyament dels professionals de la Salut Mental és indispensable. Com ens diu  S. Freud, “el record que no re/viu no té cap valor “.

    El procés psíquic original cal que sigui reproduït sencer amb la més gran nitidesa, de tal forma que les experiències traumàtiques puguin ser convertides en coneixement“. Re/produir allò viscut per alliberar-se de la marca del trauma, és precisament allò que fan els testimonis. Els testimonis parlen perquè volen donar constància del que va passar, no per a mirar cap enrere, sinó per a que quedi inscrit en la memòria i en la història col·lectiva.

    En aquest ambient  la narració testimonial cal que es converteixi en una alternativa per a trencar la barrera del silenci perquè no hi ha  dubte el testimoniatge ajuda a la reintegració de les experiències traumàtiques, i promou el benestar general.

    I no només fa funció terapèutica, sinó també pedagògica pel conjunt de la societat. Perquè la memòria és també una construcció mental que utilitzem els subjectes per a donar sentit a l’experiència traumàtica. El poder terapèutic de la paraula assenyala els estrets vincles existents entre llenguatge i curació.

    Els testimonis han donat constància de l’infern que significa l’estada en un camp de concentració, de l’exili, de la desaparició d’un familiar i el posterior maltractament i repressió, i ells són els que ens han ajudat a comprendre el comportament humà en situacions extremes.

    Tal com deia en Bruno Bettelheim i hem pogut copsar, existeixen tres tipus de resposta davant les situacions traumàtiques: aquells que les seves experiències els varen destruir, aquells que varen negar l’impacte profund de les experiències, i aquells, que es van embarcar en una lluita de per vida per intentar ser conscients sobre l’horror del que havia passat i tractar així de poder confrontar les dimensions més terribles de l’existència humana. Els primers no varen tenir més camí que el carreró sense sortida (autòlisi, i malalties greus), com queda reflectit tot seguit en el testimoni de la Rita.

    La Rita. el crit del cos i de l’ànima

    La Rita era una nena molt petita l’any 1939. Va passar la frontera de la mà de la mare. Es varen exiliar i varen ser internats al Camp de concentració d’Argelers.

    La mare de la Rita havia emmudit i es va suïcidar, quan feia pocs dies que eren al Camp d’Argelers   i el pare de la Rita var passar “per força” a un centre de treball al servei de l’estat francès.

    La nena passà tot seguit a mans de ciutadans francesos que varen voler adoptar-la, i que se’n cuidaren durant uns mesos. Però més tard va ser entregada, separada dels seus germans, a un centre social. Sense saber res del pare, maltractada com a filla de rojos, trista, malaltissa i aïllada de la seva família i del seu entorn. A partir d’aquest moment també va emmudir durant mesos.

    La Rita ha fet tres intents d’autòlisi i pateix encara de plors intermitents, palpitacions, angoixa, bulímia o anorèxia, insomni, malsons, irritabilitat..

    La Rita, doncs, no va tolerar la interrupció -la inevitable interrupció- dels vincles primaris. En ella es reactivà al llarg de la vida el desemparament i tota l’angoixa que hi va associada.

    Per a la Rita el camp de concentració i l’exili no només representà, el maltractament, la malaltia, la soledat complerta i el dubte, sinó un tall biogràfic brutal. Li va significar la pèrdua de la pròpia identitat, li va negar la possibilitat de triar, de fixar objectius pel futur, de definir un projecte de vida i d’actuar en conseqüència. Tot va ser profundament desestructurador, i li representà una forma de repressió directa sobre la seva persona.

    Els segons varen utilitzar com a mesura de defensa la negació i la denegació i renegació i en alguns casos es varen afiliar a partits de dretes.

    I el tercer, el darrer comportament, és el que resulta més efectiu. Malgrat l’horrible de les experiències, aquests ciutadans han estat capaços de viure amb els efectes de la seva experiència sense que acabessin destruïts pels seus records.

    Per tant, acompanyar a ciutadans maltractats, a familiars de ciutadans desapareguts en els camps, afusellats, després de tants anys de silenci i obscurantisme és una obligació dels professionals de la salut mental. No hi ha raons que puguin justificar aquesta desatenció. És una raó de drets humans, de recuperar el dret a tenir drets, el que dona un perfil prioritari a la nostra tasca.

    “Perquè, també el dol demorat, retardat, congelat, en el qual es pot negar la pèrdua, suposa l’aparició de molts trastorns de caràcter físic i psíquic, que de vegades no son fàcilment identificables amb la pèrdua mateixa”. (Miñarro, Morandi, 2007: p. 74)

    Per a poder fer el dol, el humans disposem de recursos personals i socials que ajuden a sostenir-lo de forma individual i col-.lectiva. Però quan els recursos es bloquegen es fa impossible, perquè es torna a experimentar el terror, la por i la repressió. Vol dir doncs que per alguns ciutadans resulta fonamental, d’una banda, ser acompanyats per a netejar les ferides, de l’altra donar oportunitat al plor, oferir informació i acompanyar les víctimes com a reconeixement del seu paper històric i simbòlic.

    L’amnèsia col·lectiva, aquella que cercava anestesiar la societat durant la transició, va ser en sí mateixa, una constatació que les ferides del passat no han cicatritzat i de que el trauma perdura, no només en els ciutadans sinó en l’imaginari social, per tant, en tota la comunitat.

    Per acabar doncs, us demanaria,  no només fer una reflexió sobre la violència i la teoria del trauma i de com es transmet, sinó fer el salt d’espectador passiu o indiferent (M. Viñar)  al de testimoni compromès en la denuncia de l’horror i de les seves conseqüències.

    Anna Miñarro

    Psicòloga Clínica – Psicoanalista

    Codirectora de la Recerca TRAUMA PSIQUIC I TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL

    annaminy@copc.cat

     

    NOTA

    1 Aquest és un resum de la ponència presentada en el 2ème Séminaire transfrontalier. Rivesaltes organitzat per la Universitat de Perpinyà i el Museu de l’Exili. Rivesaltes.

1 thought on “Camp d’Argelers: el rastre (rostre) de la violència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *