Oh, benvinguts…

    Benvolguts amics i amigues,

    En aquest web trobaràs referència d’algunes intervencions meves en cursos, mitjans de comunicació, xerrades, conferències, col·loquis, i alguns dels meus textos publicats en els darrers anys. Desitjo que en gaudeixis i estaré molt agraïda de rebre els teus comentaris.

    El per què d’aquest web

    Després de 30 anys treballant / estudiant / tractant amb la subjectivitat de les persones des del psicoanàlisi i la clínica, gaudeixo d’aquelles que m’acompanyen, d’aquelles que m’han acompanyat i d’aquelles a qui he acompanyat.

    La nostra societat catalana, i també l’espanyola, està superant la por i el silenci, imposats per la dictadura nacional-catòlica i amb l’aquiescència de la transició, amb esforç i molts patiments de les víctimes (de primera, segona, tercera i quarta generació), mai reconegudes ni reparades. A elles i a les que no ho podran veure ni viure, els hi dedico amb emoció un petit acte de justícia, reparació i veritat.

    No ens cansarem de reclamar-ho i ho exercirem, ni lleis injustes ni interessos espuris ho impediran. Ensopegarem abans d’aconseguir-ho plenament, però guanyarem la batalla de la memòria i la justicia, si cal insubmissament amb rebel·lia.

    DIVISA

    A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
    de classe baixa i nació oprimida.

    I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

    Maria-Mercè Marçal,
    del poemari Cau de llunes.

    En tots els articles del web he procurat respectar el treball d’altres, indicant-ne l’autoria, quan no és meu el text, i la referència bibliogràfica. Si hi observeu algun oblit us prego me’l feu saber per esmenar-lo.

    benvenguts, welcome, bienvenidos, ongietorri, benvido

    Y pasa el río
    bajo los nuevos puentes
    cantando con la historia
    palabras puras
    que llenarán la tierra.

    No son pies invasores los que cruzan
    los nuevos puentes, ni los crueles carros
    del odio y de la guerra:
    son pies pequeños de infancia*, firmes
    pasos de obrer@*.
    Sobre los nuevos puentes
    pasas oh primavera
    con tu cesta de pan y tu vestido fresco,
    mientras la humanidad*, el agua, el viento
    amanecen cantando.

    Pablo Neruda,
    fragment del poema Los puentes,
    dedicat a Praga/Moldava,
    dins del poemari De las uvas y el viento

    * les referències de gènere s’han modificat

    D’UN CACTUS

    Com rèptil monstruós de pell clapada,
    d’entranya llefiscosa, era ajocat
    al seu recó bevent la solellada.
    De sobte, sa malícia desvetllada,
    enrevisclant-se va esquerdar el test.
    Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
    dalt una paret seca fou llançat,
    i al cap de temps, damunt les pedres dures,
    furgant per les llivanyes i juntures,
    trobí el vell drac encara aferrissat.

    Maria Antònia Salvà

    Tota la meva vida es lliga a tu,
    com en la nit les flames a la fosca.

    Bartomeu Rosselló-Pòrcel,
    fragment del poema A Mallorca durant la guerra civil,
    dins del poemari Imitació del foc

    A MOLTS LLOCS D’AQUEST MÓN …

    A molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur
    amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
    A molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma
    – que l’arbre de la nit ha madurat – de llum i aroma.
    A molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja
    amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
    A molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones,
    i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
    A molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa
    de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
    A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
    amor, bressols i tombes … Oh cor feixuc, què més demanes?

    Agustí Bartra,
    escrit en el camp de concentració d’Agde, 1939
    publicat dins el poemari L’arbre de foc

    LA NIT DE REIS

    Dins d’un piset xic i pobre
    que hi ha a peu pla d’un terrat,
    treballa una pobra dona,
    treballa sense parar.
    Si algun cop minven ses forces,
    no desmaia, no, que sap
    que al mirar a sa filleta,
    les tornarà a recobrar.

    Diuen tots quants la coneixen
    que hermosa ha estat sens igual:
    avui d’aquella hermosura
    sols per record li han quedat,
    unes trenes ondejades,
    negres, sedoses, brillants,
    que, a l’estendre’s damunt d’ella
    a besar ses plantes van.

    La nit de Reis n’és vinguda,
    i sembla que amb més afany,
    treballa la pobra mare,
    tot mirant-se el seu infant.
    -Mareta, li diu la nina,
    fiqueu-me al llit, que és prou tard,
    i tinc por vindran los Reis
    i encara no hi hauré anat.
    -Qui sap si vindran, filleta!
    lo nostre pis, és tan alt!
    -Prou, com que baixen del cel,
    ja els hi ve bé de passar!
    i a fe mare que els espero
    amb gran desig aquest any.
    Vull que em portin una nina
    com aquella que hi ha a baix!
    -Les nines, són per les nenes
    que ja res falta els hi fa;
    tu fill meu, que estas descalça
    los hi tens que demanar
    que et portin sabates noves.
    -Ai, mare, no em feu plorar!
    ja n’estic aconhortada
    de caminar a peu descalç,
    de portar robeta vella,
    de morir-me treballant;
    però que em dugan la nina
    que jo sempre he demanat!
    Des de l’any que van portar-la
    a la nena que està a baix,
    jo hi he pensat cada dia,
    jo de nit l’he somniat.
    Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
    i que bonica que va!
    Té una careta tan fina,
    que sembla de setí blanc,
    té una boqueta petita,
    que fins dentetes hi ha!
    Obre els ulls quan està dreta,
    i, per dormir, els té tancats,
    té uns cabellets com de seda
    i els té rossos i rissats,
    porta lo vestit amb róssec
    i amb serrells i farbalans,
    i fins mitges i polaques,
    i fins sombrero, i fins guants!
    Jo en vull una com aquella,
    que tot l’any l’he demanat!
    puix si demà quan me llevi,
    la nina no haig de trobar,
    com que de nit la somnio,
    la toco i la duc a braç,
    pregaré a Déu que al dormir-me
    mai me torne a despertar!

    Un gran crit llancí la mare,
    del fons del cor arrencat,
    i agafant a sa filleta
    i estrenyent-la amb fort abraç:
    -Vés-te’n al llit, amor meva
    li digué amb febrós afany,
    vés, mes a Déu no demanis
    que no et vulla despertar,
    que la nina que tu esperes,
    com la desitges tindràs.
    Quan tot just lo dia apunta,
    ja la nena s’ha llevat;
    plora i riu i salta i brinca,
    i el que li passa no sap.
    Li han portada aquella nina
    que ella tant ha demanat:
    li han portada i té la cara
    que sembla de setí blanc,
    té una boqueta petita
    que fins dentetes hi ha!
    porta vestidet amb róssec
    i amb serrells i farbalans,
    i fins mitges i polaques,
    i fins sombrero; i fins guants!
    Res li manca, res li manca
    de quant ella ha demanat;
    sols li falten a la mare,
    les trenes negres, brillants,
    que fins a terra arribaven,
    que hermosejaven son cap,
    que entre mig de sa pobresa
    les havia tant guardat!

    Dolors Monserdà i Vidal

    Amb totes dues mans
    alçades a la lluna,
    obrim una finestra
    en aquest cel tancat.

    Hereves de les dones
    que cremaren ahir
    farem una foguera
    amb l’estrall i la por.
    Hi acudiran les bruixes
    de totes les edats.
    Deixaran les escombres
    per pastura del foc,
    cossis i draps de cuina
    el sabó i el blauet,
    els pots i les cassoles
    el fregall i els bolquers.

    El fum dibuixarà
    l’inici de la història
    com una heura de joia
    entorn del nostre cos
    i plourà i farà sol
    i dansarem a l’aire
    de les noves cançons
    que la terra rebrà.
    Vindicarem la nit
    i la paraula DONA.
    Llavors creixerà l’arbre
    de l’alliberament.

    Maria-Mercè Marçal,
    fragment del poema Vuit de març,
    dins el poemari Bruixa de dol

    VIATGES

    He conegut persones desertes,
    portuàries, volcàniques,
    il.luminades per idees boreals,
    migpartides per temors
    com rius gebrats,
    alçades sota el nivell
    dels somnis
    o abatudes com muntanyes
    orfes de peus a les clivelles.
    N’he admirat contradiccions:
    esperits parabòlics emergint
    de les barraques.
    També he recorregut els hemisferis
    d’algunes ments en guerra,
    i a despit d’aquest perill
    sé que mai no em cansaré
    de viatjar per les persones,
    dels hostals de tendresa
    on em deixen pernoctar,
    dels seus fruits, ponts, ruïnes,
    selves, tombes, valls,
    i de tants gratacels
    de preguntes
    i museus on reposen
    els silencis més fondos i antics.

    Cèlia Sànchez-Mústich,
    dins del poemari Taques

    Assumiràs la veu d’un poble,
    i serà la veu del teu poble,
    i seràs, per a sempre, poble,
    i patiràs, i esperaràs,
    i aniràs sempre entre la pols,
    et seguirà una polseguera.
    I tindràs fam i tindràs set,
    no podràs escriure els poemes
    i callaràs tota la nit
    mentre dormen les teues gents,
    i tu sols estaràs despert,
    i tu estaràs despert per tots.
    No t’han parit per a dormir:
    et pariren per a vetllar
    en la llarga nit del teu poble.

    Vicent Andrés Estellés
    fragment del poema Propietats de la pena,
    dins el poemari Llibre de meravelles

    LA PRIMAVERA

    Más fuerte que la guerra —espanto y grima
    cuando con torpe vuelo de avutarda
    el ominoso trimotor se encima,
    y sobre el vano techo se retarda,
    hoy tu alegre zalema el campo anima,
    tu claro verde el chopo en yemas guarda.
    Fundida irá la nieve de la cima
    al hielo rojo de la tierra parda.
    Mientras retumba el monte, el mar humea,
    da la sirena el lúgubre alarido,
    y en el azul el avión platea,
    ¡cuán agudo se filtra hasta mi oído,
    niña inmortal, infatigable dea,
    el agrio son de tu rabel florido!

    Antonio Machado, 1938

    Avui, vint-i-u de desembre,
    he sortit al balcó:
    sota una pluja que ja amainava
    he vist els testos, les olles, els pots
    de conserva, plantats d’atzavares,
    de cintes, begònies, geranis i cactus,
    de cabellera de la reina
    i d’alegria de la casa.
    I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

    Feia molts dies que no sortia al balcó
    corrent darrere d’amors i d’altres coses.

    Maria-Mercè Marçal,
    fragments del poema Tombant,
    dins el poemari Bruixa de dol

    CONFESSIÓ

    Si fos sincera escriuria un bolero,
    i fins i tot més, un tango.
    Sóc, però, catalana i,
    ja se sap, als armaris familiars,
    en comptes d’esquelets elegants
    d’avantpassats tarambanes,
    dec tenir-hi un capellà o altre,
    poc avesat als sermons de vi que,
    a la fi, són els únics que valen.
    De no poder ser ni boleros ni tangos,
    recer prendria a l’humor britànic,
    o a la sofisticació d’una jueva ianqui.
    O, en darrer terme, em sucaria tota
    en la vehement memòria proustiana
    (enterrada i com cal honorada
    l’adolescent febre sartriana).
    En un bolero diria: com jo t’estimo
    no t’estimarà mai cap d’altra
    (i ho cantaria una dona perdent
    les pestanyes prop d’una copa alta).
    Per a un tango escriuria:
    ja mai més no podré oblidar-te
    (i ho ploraria un “sanjuanino”
    lleument calb i de bigoti ample).
    Si fos sincera escriuria un bolero,
    i fins i tot més, un tango.

    Marta Pessarrodona,
    dins el poemari Memòria i

    EL PREFACI FACI’L FÀCIL

    Més boig
    que Roig
    (ni tinc
    ni cinc
    ni fetge
    de metge
    ni ple
    d’alè),
    fent doble
    redoble
    de mots,
    singlots
    en vers
    advers
    i sec
    a frec
    de foc,
    remoc
    els fems
    del temps,
    desfaig
    l’empatx
    del viure,
    tinc lliure
    l’orella,
    la cella
    cremada,
    cansada
    la vista,
    duc llista
    de muts
    perduts
    i restes
    de testes
    i canes
    humanes,
    dels cors
    dels morts,
    refaig
    l’escaig
    del viu,
    un riu
    emmerda
    la merda
    que llenço,
    condenso
    aquest
    paquet,
    no taca
    butxaca,
    el duc a
    la nuca
    molest i
    que resti
    si em maten
    gravat en
    paraules
    em plau, les
    rebusco i
    m’ofusco i
    m’emprovo
    si el trobo
    un viure
    de riure,
    la fe
    de re,
    un somni
    d’insomni,
    un dau
    que cau
    a l’u,
    menú
    menut
    he dut
    a taula
    (paraula):
    no hi ha
    més pa,
    tot és
    només
    cabòria
    d’història
    d’Espanya
    en canya
    vulgar
    i en part
    cascada,
    balada
    serena
    que mena
    metzines
    divines
    del front
    on són
    de massa
    a plaça
    perquè
    l’alè
    dels rots
    de tots
    airegi
    l’arpegi
    d’un sol
    llençol
    ratat,
    tacat
    tan brut
    que put
    a pares
    i mares
    si volen
    i dolen.
    Descans.

    Enric Casasses
    dins el poemari La cosa aquella

    CULPES O FISIOLOGIA D’UN COR

    Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,
    que la pols dels dies antics se’t quedi aferrada sota les ungles,
    en forma de llunes blanques,
    dona en runes,
    no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,
    a l’angúnia dels llibres, al vers que t’encalça,
    a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t’habita.

    Que se’t facin pans de terra dels records, dona,
    i que els versos et creixin com plantes grasses,
    com rates imprevistes en la foscor de la cuina,
    com tempestes de sorra a l’ull del poema
    o com l’atac nocturn de les síl·labes que et regira dins del llit,
    dona estàtua,
    dona sola,
    vers en flames,
    sargantana,
    solell dona
    i dona obaga,
    no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,
    a la fredor del marbre, a la tristesa dels llapis
    o a l’eco dels teus ventricles.

    I la sístole et parla de culpes,
    i la diàstole et diu que genètiques,
    i les vàlvules del cor,
    sempre,
    sempre,
    sospiren molt orfes.

    Maria Cabrera Callís,
    dins el poemari La ciutat cansada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *